El drapaire: Un ofici desaparegut

Eren unes persones que es dedicaven a anar pel carrer, amb un carret generalment, tirat per una egua o un ase. Al costat del pescant hi duien penjat un cèrcol de ferro i, una vareta a la mà de ferro o de metall. La feien dringar constantment perquè la gent sabes que el drapaire era allà, per si tenies ferros, metalls, paper o qualsevol altra andròmina per vendre. El drapaire acostumava a tenir un magatzem on posava en ordre les mercaderies comprades. El mateix magatzem era una  botiga d’articles vells i, podies anar a buscar quelcom que et fes falta i, sí ho trobaves, era molt més barat!  

Per que parlo del drapaire? L’altre dia, en un programa de la televisió catalana, varen fer un petit reportatge. Tractava d’un home que feia anys es quedà sense feina i començà a anar pels contenidors amb un carro de la compra, recollint tot allò que li servia per vendre. El que em semblà excepcional fou quan el reporter enfocà aquest home que ens ensenyà una llibreta, on portava molt ben apuntat el que guanyava cada dia de la setmana. Amb l’import guanyat es pagava una habitació, per no dormir al carrer, i la resta era per menjar.

Aquest home estava molt preocupat per la crisi que estem vivint, cosa que ha fet augmentar el nombre de persones que busquen pels contenidors. Per això cal sortir molt aviat al matí. Tot i així, els ingressos havien minvat i tenia por de no poder pagar-se l’habitació.

Abans un drapaire podia, d’una manera senzilla, viure de la seva feina; avui totes les petites coses que es puguin fer per sobreviure, tot i posant-hi imaginació i ganes, és impensable que solucionin els mínims a ningú. És trist veure que cada dia augmenten les persones que podem veure abocades dins els contenidors, fins i tot en els de l’orgànic, per si troben algunes restes de menjar. Com és possible que en el 2014 de la nostra era, i amb els milions d’anys que fa que habitem aquest planeta, encara no s’hagi arribat a la conclusió que la Terra és la casa de tothom? Tots tenim el mateix dret a la pau, a la tolerància i al respecte. Però, per sobre de tot, el dret a la vida digna, fins els habitant de l’últim racó del Planeta.

                                                                                                                             Salut

La baula defectuosa

A la societat arxiconsumista del planeta Terra, va sorgir una nova tendència estètica tan ridícula com totes les que la precedien. De nou els cabells eren els protagonistes perquè els gurus de la moda, avorridíssims que la massa capil·lar creixés segons la llei de la gravetat, van decidir desafiar aquell instint genètic; prou del clàssic allisat a mà, de les planxes candents, dels tractaments asiàtics! El més fashion era que els cabells s’enfilessin cap al cel. S’havien de pentinar i esculpir cap amunt, i com més alt millor.

No cal dir que les multinacionals cosmètiques van aprofitar aquell filó. Una extensa gamma de productes capil·lars va envair el mercat. Tothom mirava amb enveja l’alçada que prenien els cabells de les models, de les presentadores i de les it girls, que lluïen unes cabelleres enlairades cap amunt amb forma de torre Eiffel, d’arbre amb ocells, de trompeta...

Les empreses més potents van començar la guerra de la competència amb l’habitual màrqueting brut, fins que un estudi de mercat (previ suborn) va proclamar que el millor producte per mantenir els cabells esculpits i enlairats «com una escala cap al cel», era la laca Stairway to Heaven. Aquesta marca va aprofitar la cançó dels anyencs Led Zeppelin per llançar un espot publicitari de força èxit. I gràcies a tot plegat, Stairway va duplicar les vendes en una setmana i va exhaurir l’estoc emmagatzemat a un soterrani il·legal de Onkoyesthà (Pet-Xhina). Per aquest motiu, les fàbriques clandestines de Pet-Xhina van obligar a fer torns de vint hores els seus treballadors, que només disposaven en tot el dia de cinc minuts per menjar i d’altres cinc per anar al bany. Tanta pressió al cervell i a la bufeta va ocasionar síncopes, ictus, atacs de gota, d’asma i de gelosia, i com a conseqüència, els errors humans van desembocar en falta de sincronització a les cadenes, sobreescalfament de la maquinària i centenars de remeses defectuoses.

A la fàbrica de Ping-Pang (Pet-Xhina), que com a totes les altres, no complia les normatives de seguretat, va produir-se un incendi colossal que va causar centenars de morts i una columna de fum que es veia des del satèl·lit Ficoelnàs. El foc es va escampar ràpidament, fins a arribar a un bosc de moltes hectàrees que tot just començava a rebrotar després que una fuita radioactiva de la central nuclear de Khina-Poor el devastés una dècada abans.

Per acabar-ho d’adobar, cal aclarir que el gas de soja emprat per Stairway era altament mutant, sobretot en entrar en contacte amb el betum i derivats. I vet aquí que els camperols de Voö-Mitho (Pet-Xhina) s’alimentaven únicament de l’arròs transgènic i experimental que conreaven —servint gratuïtament de conills d’Índies a la multinacional Petronilus—. I a què no endevineu quins components verinosos es trobaven a les llavors d’aquest cereal que manipulava la “Petro”? Doncs plom, mercuri, cadmi, arsènic, i... el betum, efectivament. La cadena d’esdeveniments desastrosos ja estava servida.

I finalment va succeir l’inevitable. Mentre a Voö-Mitho recol·lectaven l’arròs, es va produir una explosió atòmica que va multiplicar la potència d’Hiroshima i Nagasaki. Una capa radioactiva va envoltar la Terra i l’ozó va esfumar-se per complet… La raça humana no va sobreviure i va desaparèixer en poc temps, així com el animals, la vegetació i tots els éssers vius, inclosos els escarabats de cuina. A aquelles alçades, el planeta patia fatiga extrema per esgotament, i va aprofitar per fer unes vacances amb cura de desintoxicació inclosa.

Van passar molts i molts mil·lennis i unes quantes glaciacions, fins que la Terra es va recuperar. I quan finalment va tenir forces, mostrava les cicatrius de la civilització. Amb esforç va greixar el seu mecanisme de rotació per tornar a girar a poc a poc, i el sol va escalfar-la de nou. Tot va esdevenir idíl·lic: la llum, la terra fèrtil, l’oxigen... Inclús una mena d’éssers unicel·lulars que començaven a desenvolupar-se als estancs d’aigua dolça, però la Terra va dir: «¡Ja n’hi ha prou!». I després de reunir-se amb la cúpula del desenvolupament dels éssers vius, van acordar l’exterminació d’una baula defectuosa per garantir una evolució pacífica... I l’ésser humà, mai més va poblar un planeta de l’espai infinit ni de més enllà.

-------FI---------

                               

                                                                       Cristina Niubó

Un lugar más seguro

El ciudadano JK1 gira la palma de la mano. Allí, incrustado entre carne, músculos y tendones, al final de la manga del traje ceniciento a juego con su cara gris, reluce el dispositivo multimedia no interactivo. El fulgor de la pantalla le hace abrir de par en par los ojos apagados. El perfil cetrino del Emperadente, incapaz de cuadrar el color del tinte del pelo con el de la barba, señala a cámara con el índice.  Un titular, tal cual el ojo izquierdo presidencial, baila a lo loco por la pantalla. Enseguida un chillido fuera de lugar propaga su mensaje. Por lo visto, el mundo es ahora un lugar más seguro. Así, pues, sin asomo de dudas, se reincorpora a la fila de ciudadanos grises, silenciosos y ordenados, con las miradas centradas en las palmas de sus manos, y continúa con su camino de regreso a casa.

Ahora el neoparte continúa con otro vídeo. Al final de la humeante calle ultramoderna, junto a las señales de prohibido hablar y la de un hacha ensangrentada encima del prototipo de ciudadano gris, se recorta la inquietante silueta de un hombre con gabardina ante un edificio tan fálico como colorido.

Aquello no es un hombre, sino un elemento no deseado. Se ha saltado todas las prohibiciones acerca de la interacción social. Y aborda a otro ciudadano gris con las peores intenciones. Quiere… Cierro la boca y pongo las manos delante de los labios para contener las arcadas. Ese maldito degenerado quiere… casi no puede expresarlo con palabras. ¡¡¡HABLAR CON ÉL!!!

El clandestino mira a cámara. Se acerca al ciudadano, se quita las gafas de sol, se baja las solapas, se descubre y muestra un dispositivo ocular multimedia incrustado en el ojo izquierdo.

—Vive la resistance! —exclama con el brazo derecho alzado, donde un móvil de ultimísima generación cubre el muñón del brazo derecho, un irregular y palpitante trozo de carne mal cicatrizado.

—¡Largo de aquí! —exclama el ciudadano—. ¡No quiero problemas!

Y le da la espalda. Inmutable, el clandestino centra el visor del dispositivo multimedia en su interlocutor. ¡Y no tiene la menor intención de marcharse de allí! ¡Por la sagrada tecnología! ¡Pretende saciar sus aberrantes ganas de charlar! Enseguida saltan las señales de alarma. Un punto rojo se activa. Gruñe el visor de la cámara al ponerse en movimiento y el ciudadano se aleja del clandestino.

—Hablar está mal —susurra.

—Disimulas bien. Pero no voy a marcharme sin saber cuál es el cargo que ocupas en la resistance —dice el clandestino.

—¡Qué dices!

—¿Quién eres? ¿Qué cargo ocupas?

El ciudadano se le enrojece la cara y se hace un silencio tenso entre ambos.

—Tú estás loco —dice y mira alrededor con la cara desencajada—. ¡No me hables! ¡Déjame en paz!

—¡Dejen de hablar! —ordena una voz metálica e informatizada, procedente de la cámara—. ¡Y disuelvan la reunión ilegal!

Un pitido agudo e intermitente, repetido en bucle, tan molesto como inquietante, interrumpe la discusión.

—¡Se acabó su tiempo! —dice la voz informatizada—. ¡Procedemos a la detención!

—¡Ya era hora! —dice el ciudadano, mirando con inquina al sospechoso.

Sonriente, el clandestino le mantiene la mirada.

—Recuerda. Como miembro de la célula, debes manifestarte durante el arresto.

—¡¿Detenerme?! ¡¿A mí!? ¡Sin duda estás loco! —dice el ciudadano y se encoge de hombros sin entender nada en absoluto.

Se gira. Y acto seguido nota un golpe en la cabeza. Le han atrapado dentro de una red.

—Quedan detenidos —dice la voz informatizada con tono rutinario—. Están acusados de pertenecer a una asociación ilegal de la peor calaña, que siempre ha abogado por promover la libertad de expresión. Y se les aplicará la ley antiterrorista. Y tienen la obligación de permanecer callados.

El neoparte ha puesto los pelos de punta a JK1. Parece mentira que aún a día de hoy haya gente así, capaz de saltarse la ley para hacer cosas sin sentido o tan poco productivas como relacionarse con sus congéneres para hablar.

Resopla, aliviado. Suerte de aquel feliz arresto. Suerte de aquel final subrayado con el titular vociferante: «¡El mundo es hoy un lugar más seguro!». Suerte del gran Emperadente, de nuestros líderes. Si no, ¿adónde iríamos a parar? Y siguió caminando sin salirse de la fila.

On és en Jesús?

Eren dos quarts de tres del dia vint-i-u de desembre, quan les classes de primer de primària es preparaven per actuar a la funció de Nadal. Es disposaven a representar un pessebre vivent i a cantar un recull de nadales davant d’un públic entusiasta format per familiars, amics i docents.

La professora de música, la Maria, feia recompte dels petits personatges: vint pastors, vint pastoretes, vuit ovelles, deu gallines, set pescadors, nou filaneres, tres caganers, quatre xaiets, set aneguets, dotze angelets, deu estels, tres reis, un Josep, una Maria, un nen Jesuset...

—I el nen! On és el nen????

La Maria s’emportà les mans al pit mentre uns rínxols se li escapaven del monyo.

—Déu meu!!! On és el nen???

Les altres professores s’atansaren al cotxet buit d’en Martí, el bebè de deu mesos que havia de debutar amb el paper d’en Jesús, però que havia desaparegut misteriosament sense que ningú se n’adonés.

—Nens i nenes: escolteu-me, si us plau! –cridà la professora de “mates”–. Boca tancada i orelles d’elefant! Algú ha vist en Martí?

 —Calla Carme! –va dir la mestra de plàstica abaixant la veu i estirant-la de la màniga–.  Xst! Silenci! No podem espantar els nens. Hem de dissimular i buscar en Martí. Ha d’aparèixer!

—Però què dius? Hem de trucar la policia ara mateix!

—Calleu, si us plau! –va dir la coordinadora de primària, l’Aurora–. Gairebé en una hora començarà la funció, i malgrat el fred, ja tenim pares que fan cua al carrer per agafar un bon lloc al teatre. Hem de conservar la calma sigui com sigui! Vosaltres dues encarregueu-vos dels nens i digueu-los que ja hem trobat en Martí i que tot ha estat un malentès, i nosaltres dues –va dir mirant la Maria– el buscarem per tota l’escola. Si d’aquí a mitja hora no ha aparegut, trucarem a la policia. Apa, Maria, anem! I sobretot, noies: boca tancada i un somriure ben gran, que els nens estan molt il·lusionats. Continueu assajant i estigueu per ells, que jo m’encarrego de trucar al director.

L’Aurora baixava ràpidament les escales cap a la planta baixa mentre trucava al director, però el Sr. Pou duia el mòbil apagat perquè estava conduint cap a l’escola. Hauria de prendre les decisions sobre aquell problema tan greu tota sola.

A tres quarts de tres, el gimnàs bullia d’activitat amb uns actors envoltats d’ovelles de cotó fluix, peixos de paper de plata, globus amb forma d’estel, camells de cartó, inclús una cadira de rodes per un pastoret que s’havia trencat una cama. Les professores seguien retocant disfresses i maquillatges, i els nens ja ni se’n recordaven, del Jesuset desaparegut. Mentrestant, l’Aurora només feia que preguntar-se sobre la desaparició d’en Martí. On devia ser el nen? Què li devia haver passat? Com l’hi dirien a la seva mare? I qui se l’havia endut? El fet més lògic era suposar que l’havien raptat per exigir un rescat, i ben aviat, els delinqüents contactarien amb la família per demanar-los diners. Les dues professores disposaven només de vint minuts per buscar al nadó a contrarellotge.

Els nens cantaven “És nat en Jesuset” quan totes dues seguien escorcollant l’escola pam a pam. Van buscar per totes les classes:  a dins dels armaris, sota les taules, darrere les portes, als baguls de les joguines... Però en Martí no apareixia i el telèfon del director seguia desconnectat. Van continuar pel menjador, per l’aula de reforç i per la sala de professors, però sense èxit. Sonava de lluny el “Fum, fum,  fum” quan van arribar a la cuina. De sobte va irrompre un tro, i la poca claror grisa que entrava per les finestres es va anant enfosquint mentre la pluja començava a descarregar amb força sobre l’escola. Van encendre les llums, els neons van parpellejar i l’estança es va mostrar tant impersonal i freda com una sala d’hospital. Les dues professores es van mirar i van sentir una esgarrifança.

—Jo agafo un ganivet –va dir la Maria.

—Fes el que vulguis, però crec que estàs exagerant.

—Escolta Aurora: això no m’agrada gens, tinc un mal pressentiment. Truquem ara mateix a la policia.

—Mira: acabem amb la cuina i truquem. Segur que trobem en Martí, possiblement ha estat una broma dels nens...

—Doncs jo tinc por... I si apareix malferit o quelcom pitjor? Som-hi, Aurora: si no truques tu, la truco jo mateixa!

—D’acord, pot ser tens raó i és el millor... Truca-la i torna al gimnàs, que jo seguiré buscant. Però als nens no els hi diguis res, per què hem de fer la funció i no els podem espantar. Busqueu un ninot i que faci de Jesús.

—Segur que vols quedar-te sola?

—Cap problema. Apa, marxa!

—Tingues molta cura... I bona sort!

L’últim que va veure de la Maria va ser l’estela dels seus rínxols. Darrere seu, la porta de la cuina es va tancar lentament amb un grinyol desagradable. L’Aurora donava una última ullada a la cuina quan un altre tro va inundar l’estança amb llum antinatural, tot seguit del so característic i d’un tremolor de vidres. La resplendor violeta es va reflectir a la porta metàl·lica de la càmera frigorífica i va espantar la noia. La por la va obligar a quedar-se immòbil mentre una successió d’imatges terrorífiques desfilaven pel seu cap. Encara no havien buscat dins de l’enorme frigorífic! Com se’ls podia haver passat? L’electrodomèstic semblava emetre un batec greu i atreia l’Aurora contra la seva voluntat. La noia no podia fer altra cosa que apropar-s’hi amb molta lentitud mentre al cap li colpia un únic comès: «Has d’obrir la porta, has d’obrir la porta, has d’obrir la porta». Sentia el cos glaçat i sense força, però encara va tenir esma d’allargar cap a la maneta metàl·lica una mà que semblava de plom i comptar fins a tres per donar-se valor. Havia d’obrir la porta fos com fos... «a la una, a les dues i a les tres... he d’agafar la maneta i girar-la... », «a la una, a les dues i a les tres... he d’obrir la porta i mirar a dins... », «a la una, a les dues i a les tres... he de mirar a dins i trobar a un Martí mort i congelat... amb els llavis violetes i la pell coberta de gebre... ». I finalment, empesa per la mateixa por, es va decidir a obrir la porta de cop amb un moviment ràpid i molt brusc, acompanyat d’un crit sord. La porta va quedar oberta de bat a bat mentre el gegant de glaç vessava la seva llum blanquinosa sobre la noia. El baf congelat de l’interior va començar a escampar-se com un núvol de boira per envoltar una Aurora que, a poc a poc, es va deixar caure a terra fins a agrair el tacte fred i dur de les rajoles i la seva olor de desinfectant.

Quan sonaven dos quarts de quatre al campanar de l’església, el teatre ja estava ple de gom a gom. Les llums de la sala es van apagar i tothom va preparar el mòbil per gravar la funció. Les pantalles tàctils van esquitxar la foscor com petits estels blaus d’un arbre de Nadal. El teló va obrir-se amb el consegüent murmuri general i van sonar els primers acords d’una nadala, i tot seguit les veus innocents dels nens de sis anys. La policia va aprofitar aquell moment per entrar per la porta posterior de l’escola amb molta discreció per trobar-se amb el director i amb una coordinadora molt afectada. Els aplaudiments llunyans van dificultar de forma inesperada la conversa amb els agents, i van haver d’esperar uns moments per continuar amb les seves preguntes.

Les tres nenes que s’havien endut el Martí per disfressar-lo de Jesús van ser castigades. Van aparèixer al gimnàs amb un Martí engominat, amb les galtes pintades de vermell, les parpelles de blau cel i les ungles de color fúcsia. Li havien embolicat amb tuls de color rosa i l’havien passejat en un cotxet de nines decorat amb tota mena de motius nadalencs. Sortosament, en aquell moment el Martí dormia al seu bressol, cobert per una flassada blanca i fruint del seu xumet, mentre representava amb naturalitat el seu paper sobre l’escenari.

Aquella nit l’Aurora va tenir malsons. Es va haver d’aixecar del llit mentre el seu marit dormia. Es volia prendre un got de llet calenta per intentar agafar el son. Encara plovia, però se sentia arrecerada a casa i afortunadament el Martí no havia pres mal. La noia va entrar distreta a la cuina, i tot just quan es disposava a obrir la nevera, es va aturar de sobte. Havia d’agafar la llet per escalfar-la, però s’ho va repensar millor i va decidir-se per un got d’aigua de l’aixeta. Aquella nit, no pensava obrir el frigorífic.

                                                                                                                                                  Cristina Niubó

Pluja d'idees

Estimat diari,

Per fi, el dia d’avui ha acabat. El secret ha quedat ben guardat entre la mula, el bou, en Josep i jo. Bé, i potser Déu, qui tot ho veu. Si és així, s’està fent el despistat per no menjar-se aquest marró. En algun moment hem sospitat d’un pastoret quan ens ha cantat lsestrofa dstrofa  quan ó strofa  quan ensque feia “qui dirà més gran mentida”. Si és el cas, és tenir molta mala llet. A en Josep per poc li dóna un atac al cor quan l’ha sentit. Ell, això de les mentides, ho porta força malament. És pecat.

Ningú més se g pot assabentar. Mare meva, no vull ni pensar què passaria. Quin escbndol! Per això, des que aquesta criatura meva ha nascut no fa ni vint-i-quatre hores, tots quatre no hem parat de donar voltes al tema per trobar-hi una solució. Anem a contrarellotge. Ha estat fàcil enganyar els pastorets, però els Reis Mags serà una altra cosa. I ja vénen de camí.

De totes les que ens hem plantejat, aquestes són les opcions que ara tenim:

Al pessebre del costat, aquesta matinada, també ha nascut una criatura. Un nen ros i blanquet. Entre la mula, el bou, en Josep i jo, hem reunit quatre duros. Hem pensat dhintercanviar els nadons i, a part, donar-los els diners pel gest. Si no accepten la proposta, els demanarem que com a mínim ens deixin el seu fill  uns dies fins que Ses Majestats d’Orient vinguin a fer els honors. La pega d’aquest pla és que implica que dues persones més s’assabentin d’aquesta ficada de pota.

Una altra opció és pecar i consumar el nostre matrimoni. Total, ara mateix ja ho estem fent amb la mentida. Ja no ve d’aquí. Però dues preguntes es plantegen: què fem fins que neixi la nova criatura i què fem si passa el mateix que amb aquesta.

Per últim, podem dir que ens l’han robat. Que aquesta nit han entrat a l’establia i, com que saben que en “Jesús” és una mina d’or, se l’han endut per fer negoci. I punt.

Demà ben aviat farem el cafè tots plegats i seguirem donant voltes al tema. Ml cafè tots plega

Tenim una responsabilitat: el Messies. I l’hem cagat: la Messies. Impensable. T’imagines tots els fidels religiosos venerant la meva petita? Per un moment se m’ha passat pel cap i, he de confessar, que em pixava de riure. Mai ning  havia pensat que aquesta opció podria existir? Per què tenia tothom tan assumit que tant sí tan as naixeria un mascle? Fa una estona que rumioa estonen Gabriel ens va anunciar la nostra missió, el valor que requeria, la importància, lla nostra missibla bla bla… Va dir que engendraria un nen que seria la imatge de Déu tot poderós qui, per cert, ningú ha vist. Aleshores, em pregunto: i si al cap i a la fi tot plegat ha sortit com havia de sortir? Ho consultarengendraria un

Bona nit,

Maria

L'enfant sauvage

La batalla de Borodinó debería esperar. Cerré las tapas de Guerra y Paz con una fuerza casi explosiva.

—¿Ha quedado precioso, verdad, hijo? —dijo María con el árbol ya engalanado.

El exceso de luz dulcificó aún más el pelo lacio y castaño, los ojos claros, la redondeada cara angelical. Potenció aún más el aura de inocencia de mamá. ¡Por favor! ¡Si todavía aseguraba que yo creía en Santa Claus! ¡Y ya había cumplido los siete años hacía meses! ¡Eso sin mencionar mi cociente intelectual de 150!

—Sí —gruñí tras examinar con desgana las guirnaldas, las bolas y las luces—. Fantástico.

No había motivos para desilusionarla. ¡Pobrecita! Estaba de pie con una guirnalda por bufanda, a punto de abrigar a la estrella de Belén. Acto seguido dispuso la mesa. Vajilla de porcelana, manteles y servilletas de hilo y copas de cristal de Bohemia para seis comensales. Y el brillo de sus ojos coincidió con el alumbramiento de una idea. Aquel ritual ocultaba algo más. Tan sólo actuaba así cuando quería manipular a alguien.

—¿En qué piensas, Jesús?

Aún me desconcertaba el hecho de que mamá, con 65 puntos menos de cociente intelectual, tuviera el don de leerme el pensamiento.

—¿Quiénes son los invitados? —pregunté a bocajarro.

Una mueca deformó mi cara como si estuviera cerca de un pipican en pleno verano. Me palmeé la frente con la mano. Tío Pedro y Petra. ¡Y Pedrito! Aquella especie de Neanderthal que sólo disfrutaba con los programas más estúpidos de la televisión, con los juegos más crueles y violentos de la consola o con el desballestamiento de juguetes y/o personas. Pero, ¿qué les había hecho yo a mis progenitores? ¿A qué se debía semejante crueldad?

—Ya sé, ya sé —prosiguió mamá—. Pedrito no es santo de tu devoción.

Ella siempre tan comedida. Si hubiera estado en mi mano, hubiera lapidado a ese engendro del demonio.

—Quizá aún esté a tiempo de solicitar una orden de alejamiento.

—Jesús, por favor —dijo mamá tras abrir los ojos con desmesura—. Tengamos la fiesta en paz. Y nada de comentarios mordaces por una noche. Esta fiesta es muy importante para mamá y papá.

—Ok. Pero, si la reunión es tan importante, ¿por qué habéis esperado tanto desde la muerte de…?

— ¡Jesús! ¿Qué te acabo de decir?

—Vale, vale. Me portaré bien —dije y mis pestañas aletearon como alas de mariposa sobre mi cara.

***

Al servir una generosa ración de mariscada de langosta, bogavantes y percebes, María lanzó una mirada de complicidad a su hermana Petra, quien dejó entreabierta su Biblia junto al plato y asintió a golpes de cabeza, recolocándose un jersey de cuello alto, donde descansaba un enorme crucifijo, puesto allí con toda seguridad para desviar la atención de su cara de orco de convento sin toca. ¡Nadie le habría asignado un origen humano por su condición de criatura de piel marrón verdosa, de mandíbulas hiperdesarrolladas con colmillos inferiores prominentes! La tía sonrió, agradecida y Pedro arrugó su cara de hiena penitente al solicitar el plato lleno. Si bien, aquellos gestos, capaces de poner los pelos de punta incluso a una hidra, no hicieron cundir el pánico.

—¡Qué asco de bichos! —exclamó Pedrito—. Yo quiero pollo rebozado.

Entre dientes, maldije al gourmet de la familia, a aquella mezcla de orco y alimaña que era todo refinamiento. ¡La noche iba a ser larga! Necesitaba una excusa para huir de la mesa y alejarme de Pedrito. Giré la cabeza. Los regalos, colocados junto al árbol en algún momento de despiste, se convirtieron en mi excusa perfecta.

—¡Ya estoy! —exclamé tras acabarme el plato a toda prisa—. ¿Puedo abrir los míos?

Tomé el silencio por negación. Mis padres estaban demasiado ocupados en prodigarse abrazos con mis tíos. Y, una vez había desenvuelto el primero de ellos, Pedrito se abalanzó sobre mí y me arrebató la caja de las manos.

—Suéltalo. ¡Es mío! —aullé.

—Te esquivocas, empollón. Me los llevaré todos. Y no te chives —dijo y se cruzó el cuello con el índice.

Debía comentarles lo ocurrido a mis padres. Mi cuerpo de alfeñique no estaba preparado para recibir las caricias de Pedrito semana sí y semana también. Amagué con ir hacia un lado. Pedrito se abalanzó hacía allí y di un salto en la dirección contraria. Luego corrí hacia la mesa, con los mayores.

—Mamá, ¿puedo comentarte una cosa? —dije con la respiración alterada.

—Jesús, no molestes. Ves a jugar con Pedrito. Estamos hablando de cosas muy importantes.

Respiré hondo. Nchts. Regresar junto a Pedrito no era una opción viable.

—Muy importantes, dices. Y si son tan importantes, ¿por qué habéis tardado cinco años en sentaros a una mesa para devolverles la parte que les correspondía de la herencia?

—En eso tiene razón este santo varón —dijo Petra tras dirigir la mirada inyectada en sangre hacia mamá—. Y que haya tenido que venir un crío a advertirme de que están a punto de hacerme el lío.

¡Por fin caía en la cuenta! Le devolvían unas tierras devaluadas de precio. Y con un mantenimiento muy caro.

—Eso no es así, Petra —dijo mamá después de atravesarme con la mirada—.  Nosotros os tenemos en mucha estima. Nunca os haríamos algo así.

—Sí, seguro. Siempre se refieren a vosotros con apelativos cariñosos del tipo jodidos meapilas.

La cara de mamá enrojeció de vergüenza y la de Petra, de rabia. Y se hizo un silencio tenso.

—Esa acusación es muy grave, Jesús –dijo Petra tras resoplar-. ¿Es eso verdad?

—Lo juro. Palabrita del niño Jesús.

Acto seguido hubo un intercambio de insultos, volaron platos y vasos, las mujeres se estiraron de los cabellos, los hombres se golpearon a puñetazo limpio y luego, una vez se serenaron los ánimos, Petra, Pedro y Pedrito se fueron sin despedirse. Y la Biblia se quedó olvidada encima de la mesa, entreabierta por el pasaje en que Jesús decía: «Dejad que los niños se acerquen a mí». Si los niños a quienes hacían referencia eran como Pedrito, mi tocayo estaba medio loco. Por fin celebraría la Navidad como Dios manda. Y me abracé a los regalos. Ahora había más para mí.

El espíritu de la Navidad

La profesora Carmen, del colegio, era una mujer entrada en años. Era una gran maestra de pelo canoso y rostro dulce. Ese día daba clase a los más pequeños, que eran sus preferidos, y puesto que las Navidades ya estaban a la vuelta de la esquina, comenzó la clase preguntando a sus alumnos qué opinaban ellos sobre el espíritu de la Navidad.

—Es el que les prepara los regalos a los Reyes Magos —dijo una niña. Al momento unas cuantas manos regordetas se agitaban por los aires pidiendo la tanda para hablar.

—Yo creo que ese espíritu es el que viene con Papa Noel y le ayuda a pujar por el saco de los juguetes, porque le tiene que pesar un montón.

Las opiniones fueron tan diversas que hasta hubo uno de los que van de listillos por la vida y ven tanta televisión, que le echó la culpa a la maldita crisis de la que tanto hablaba su papá, aunque él no entendía que era, pero llego a la conclusión que por eso el espíritu solo se presentaba en Navidad, para que no lo atrapara la crisis.

—Ya veo que estáis todos muy bien informados —dijo la profesora con una ligera sonrisa— Tal vez estéis interesados en conocer mi opinión sobre ese tema.

Por unanimidad todos dijeron que deseaban escucharla: les gustaban tantos las historias que les contaba su profe que, mientras ella hablaba, el silencio era absoluto. Así que la mujer comenzó su relato.

—Hubo una vez un matrimonio que viajó varios días para volver a su pueblo, pero cuando llegó todas las posadas estaban ocupadas. La mujer estaba embarazada de su primer hijo. Una posadera que tenía la posada llena pero que se compadeció de ellos, les ofreció un establo muy amplio que tenía y que en aquel momento estaba medio vacío: tan solo había una mula y un buey. El matrimonio estaría calentito hasta que encontrase un lugar donde alojarse. Era gente sencilla y agradecieron el ofrecimiento, pues su hijo estaba a punto de nacer. Pasados unos días, un precioso niño reposaba sobre uno de los pesebres recubierto con una confortable piel de borrego que lo mantenía calentito. Era una criatura excepcional, sonreía a todos e incluso parecía entender todo lo que le decían. Sus vecinos se esforzaban por llevarles comida y algún que otro regalo para aquel precioso niño llamado Jesús.

»Como en cualquier establo, compartían el espacio una familia de ratones que, aunque no se dejaban ver por los humanos, no tardaron en acercarse a aquel precioso niño. Era una familia de ratones muy numerosa y todos querían estar cerca del niño. Al final de todos, un pequeño ratoncito de color azafrán muy diferente a los demás daba algún que otro saltito para ver también al pequeñín. Toda su familia lo rechazaba debido a su color.

»Jesús, que todavía no sabía hablar, miró a los ratones y estos le obedecieron retirándose a un lado, entonces con un gesto de su manita pidió al ratoncito de color diferente que se acercara. Este gesto del niño no fue compartido por la familia de ratones, exceptuando, claro está, al ratoncillo de color azafrán, que agradeció aquel pequeño gesto como si le hubiesen concedido una preciosa medalla.

La maestra hizo un paréntesis y miró complacida a sus alumnos, que estaban totalmente embelesados con su relato, y se decidió a continuar.

—Ya sabéis que donde hay ratones suele haber gatos, y aquella ocasión fue propicia para que un par de enormes gatos aparecieran por sorpresa y se relamieran del gran festín que tenían ante sus ojos. Ni que decir tiene que el caos y el miedo se apoderó de toda aquella familia y, ante el asombro de todos, el pequeño ratón color azafrán dio un enorme salto hasta la ventana, a través de cuyos cristales se colaban unos rayos de sol muy intensos.

»¡Vamos, huid! —les gritó a sus familiares el ratoncillo mientras el reflejo del sol en su piel color azafrán brillante deslumbraba a los gatos de tal manera que no podían avanzar. Ni que decir tiene que los ratones desaparecieron a la velocidad del viento. Mientras el ratoncillo seguía delante de la ventana, en el establo ya solo quedaba él. Los dos gatos, pasado el primer susto, se acercaban a él con muy malas intenciones, pero cuando lo tenían muy cerca de sus bigotes y estaban dispuestos a lanzarse sobre su presa, el primero salió lanzado por los aires debido a una gran coz de la mula. Y su compañero de caza tuvo igual suerte, pues la vaca le dio tal golpe con su cola que quedó aplastado en una viga del techo.

»Después de unos minutos, toda la familia de ratones volvió a salir de sus agujeros y vitoreó a aquel ratoncillo de color azafrán que había sido tan valiente de arriesgar su vida para salvar la de ellos, aunque siempre lo habían despreciado por ser diferente a los demás.   

»Esta fue la primera Navidad sobre la faz de la tierra y, gracias a este gesto, un pequeño espíritu nació también en ella gracias al gesto de aquel ratoncillo color azafrán y ha ido propagando la generosidad de la gente en Navidad durante miles de años por todo el mundo.

—¿Qué tal, niños, os ha gustado mi relato? —preguntó la profesora a sus alumnos.

Todos aplaudieron entusiasmados y, como siempre, acabaron lanzándose a abrazarla y besarla. Eso quería decir que las fiestas se aproximaban y, con ellas, el Espíritu de la Navidad.

                                                                   

                                                                                                          Carol Simón

XIVè Concurs de Relats Breus de Dones

Ja podeu presentar els treballs per participar en el XIVè Concurs de Relats Breus de Dones “Paraules d’Adriana”, que convoca l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. Com cada any poden participar-hi totes les dones majors de 16 anys que ho desitgin i s’atorgarà un primer premi de 550 € i un accèssit de 300 €a la millor obra feta per una autora de Sant Adrià.

Premi de relats Mira'm als ulls

T'agradaria veure publicat en un llibre el teu relat?
I que els beneficis del llibre es destinessin a una causa solidària?
Participa al Premi de Relats Curts Mira'm als ulls!

El premi, obert a tothom, s’emmarca dins el Pla d’Acció Social (PAS) i tracta el lema “Mira'm als ulls", que els participants poden interpretar lliurement, posant el focus en la realitat social actual, des de la sensibilitat tant de les persones que viuen situacions difícils, com dels qui dediquen el seu temps o els seus recursos a ajudar els qui les pateixen.

De l'1 d'octubre al 31 de desembre de 2014

Un any plujós

“Oh Déu!”, vaig exclamar després de passar pel control de passaports de l'aeroport internacional de Seattle-Tacoma i aturar-me davant un quiosc. Em va cridar l'atenció una de les samarretes de l'aparador: “Welcome to Seattle Rain Festival, January 1st – December 31st”.

Era setembre i la feina de periodista i l'afició per córrer —volia participar a la marató de Seattle de finals de novembre— m'havien dut fins allà. Feia mesos que voltava pel món entre vacances, estudis i feina, i estava tip de la pluja. Havia començat l'any a la costa est escocesa, on la pluja més que abundant és freqüent. Ben entrada la primavera a cada jorn recordava que “a l'abril aigües mil” i que “pel maig cada dia un raig”. Sí, a Escòcia també. Després, vaig estar tres setmanes a Barcelona, amb un insòlit inici d'estiu passat per aigua. Per últim, part del juliol i tot l'agost vaig estar viatjant pel Nepal i l'Índia. En plena estació monsònica, l'aigua i la xafogor marquen una monotonia només trencada per breus clarianes amb traces d'arc de Sant Martí, i és clar, pels paisatges exuberants. Però ja se sap, “qui no vulgui pols que no vagi a l'era”.

Constatar que la freqüència de pluja al litoral nord-oest dels Estats Units dóna per fer ironia en samarretes i souvenirs, em va fer somriure. O no era ironia? Vaig sortir al carrer per buscar un taxi i, com no podria ser d'altra manera, estava plovent.

Després d'indicar al conductor la meva destinació —Capitol Hill, el barri de Seattle que s'aixeca entre els llacs Union i Washington—, vaig parar atenció a la cançó que sonava a la ràdio. Era l'Albert Hammond interpretant “It never rains in southern California”. Més ironia, vaig pensar. Llavors vaig preguntar al taxista fins a quin punt era certa la frase de les samarretes de l'aeroport. El taxista em va tranquil·litzar dient que era una exageració semblant a la del títol de la cançó d'Albert Hammond. El que semblava l'inici d'una de tantes converses efímeres sobre el temps que es tenen en llocs de pas, com ara taxis, ascensors o sales d'espera, va derivar cap a una interessant conversa sobre cançons amb la pluja com a inspiració.

Sens dubte aquell paio en sabia un munt, de música, i no només parlava del grunge, Nirvana o Pearl Jam, sinó de tots els estils i èpoques. N’era un autèntic fanàtic! I a mi, que m'agrada gairebé tota mena de música, em va donar per cantarellejar les melodies que ell anava esmentant. Aquesta càlida afinitat va compensar la fredor de la pluja que seguia caient a l'exterior.

Ens vam anar engrescant i el trajecte fins a la ciutat de la Space Needle se'm va fer més curt del que pensava. Arribats a destinació, el taxista m'aconsellà que no m'amoïnés per la pluja a Seattle i que, si volia veure ploure de veritat, visités la península d'Olympic, situada a l'oest de Seattle entre el braç de mar del Puget Sound i el Pacífic. Mentre em tornava el canvi de la carrera em va dir:

—Si vol sentir de debò la pluja, escolti l'obertura de l'òpera l'”Holandès errant” de Richard Wagner, on sens dubte els sons de timbals, trombons i trompetes, el faran viure l'embat d'una tempesta.

Vaig prendre l'equipatge i ens vam acomiadar. Tenia ganes d'arribar a la que seria la meva petita llar fins a finals de novembre quan se celebrava la marató de Seattle, i sense aturar-me a contemplar detalladament ni el carrer ni el veïnat, vaig dirigir-me cap a la porta de l'edifici d'apartaments.

Passats uns dies, vaig decidir submergir-me del tot en el festival de la pluja de Seattle i gravar al meu MP4 cançons relacionades amb la pluja per escoltar-les mentre m’entrenava pels parcs i carrers de la ciutat. No em feia res que algunes d'aquestes cançons evoquessin tristesa, malenconia i mals tràngols. Sovint la pluja funciona com una excel·lent metàfora per expressar aquests sentiments. Vaig cercar vídeos i versions de moltes cançons amb títol plujós, algunes que ni tan sols coneixia: ”It's raining again” de Supertramp; “Rain”, dels Beatles; “Rain must fall”, de Queen; “It's raining man”, del duet The Weather Girls; “November rain”, dels Gun's and Roses; “Shadows in the rain”, de Police, o “Have you ever seen the rain?”, de John Fogerty, l'ànima de la Creedence Clearwater Revival, cançó versionada per grups com ara REM, Rod Stewart o Dire Straits, entre d'altres. Precisament dels Dire Straits és “It never rains”, una frase feta que recorda al nostre “plou sobre mullat”. Vaig tancar la recopilació amb l'obertura wagneriana que m'havia aconsellat el meu taxista. Tot i no ser la peça més apoteòsica de Wagner, segur que m'ajudava a visualitzar les darreres milles de la marató i l'arribada sota la pluja. I així va ser aquell darrer diumenge de novembre a Seattle, gris i plujós.

Com tenia planejat, el darrer dia de novembre vaig iniciar el meu retorn mental i físic cap a latituds mediterrànies, amb una nova marató a la butxaca i la feina de reporter acabada. M'acostava a la fi d'un any que, donada la meva mobilitat geogràfica, havia estat passat per aigua. Casualitat o manca de previsió? En qualsevol cas, per al nou any calia buscar propòsits i objectius atlètics més eixuts. Fos com fos, trobaria melodies i cançons que m'acompanyarien en cada moment.

                                                                                                       Jaume Ferrández

Cançó de setembre

Davant meu, blaus, verds i grisos ballen al mar d’un setembre tebi. El sol mandrós de la tarda m’escalfa discretament, i un horitzó pletòric de cel amb pinzellades de núvols tous s’estén sense límits. L’aroma dels pins i de les figueres que custodien aquell indret sembla impermeable al pas del temps. I com a banda sonora de fons, la remor de la natura i el lladruc d’algun gos llunyà. La pau d’aquell instant és tan suau com un cotó de sucre, i m’agrada assaborir-ne un pessic cada tarda.

Quan el sol comença a rendir-se, passejo pel camí de ronda fins a deixar-lo a la mateixa corba tancada; aleshores, m’endinso per un sender que baixa entre pins, atzavares i fonoll. Quan ja no es pot continuar, em trobo amb la mateixa roca acollidora que m’ofereix la seva superfície per descansar davant del mar. I simplement, si tanco els ulls, puc escoltar una simfonia perfecta: onades que trenquen als penya-segats; gavines a la recerca d’aliment; el fru-fru de les copes dels arbres; el brunzit dels insectes... és una música antiga que sona com una cançó de bressol. Inclús, si em relaxo prou, em sembla percebre altres sons que abans em passaven desapercebuts, com el cruixit de la terra calenta, l’herba que creix o la resina regalimant per l’escorça d’un pi. Després d’aquestes tardes d’agradable solitud sempre em sento renovat, tan tranquil que voldria emportar-me aquesta melodia a les butxaques.

Malauradament, s’acaben les vacances i m’espera el caos de la gran ciutat. M’acomiado dels vells veïns, que em regalen préssecs dels seus horts, i dic adéu al poble. Abans d’enfilar l’autopista, l’olor d’aquella fruita dolça ja em fa venir nostàlgia de tot el que deixo enrere.

Amb una velocitat letal, m’engoleix el ritme accelerat de la capital. I de nou tornen les presses. De nou m’ataca un exèrcit de sorolls; de nou pateixo migranyes. Però a la fi, arriba el primer cap de setmana. Després d’esmorzar l’últim préssec, tanco totes les finestres i apago l’ordinador i el telèfon. Omplo la banyera i em submergeixo a l’aigua tèbia dins la penombra de la petita estança. Quan aconsegueixo buidar les meves oïdes saturades de ciutat, començo a sentir de nou, molt llunyans, aquells sons que m’acompanyaven a la roca solitària. Puc escoltar les onades, el vent, les cigales, els pins... Molt lentament em bressolen. Molt lentament.

                                                                               
                                                                                             Cristina Niubó