Un any plujós

“Oh Déu!”, vaig exclamar després de passar pel control de passaports de l'aeroport internacional de Seattle-Tacoma i aturar-me davant un quiosc. Em va cridar l'atenció una de les samarretes de l'aparador: “Welcome to Seattle Rain Festival, January 1st – December 31st”.

Era setembre i la feina de periodista i l'afició per córrer —volia participar a la marató de Seattle de finals de novembre— m'havien dut fins allà. Feia mesos que voltava pel món entre vacances, estudis i feina, i estava tip de la pluja. Havia començat l'any a la costa est escocesa, on la pluja més que abundant és freqüent. Ben entrada la primavera a cada jorn recordava que “a l'abril aigües mil” i que “pel maig cada dia un raig”. Sí, a Escòcia també. Després, vaig estar tres setmanes a Barcelona, amb un insòlit inici d'estiu passat per aigua. Per últim, part del juliol i tot l'agost vaig estar viatjant pel Nepal i l'Índia. En plena estació monsònica, l'aigua i la xafogor marquen una monotonia només trencada per breus clarianes amb traces d'arc de Sant Martí, i és clar, pels paisatges exuberants. Però ja se sap, “qui no vulgui pols que no vagi a l'era”.

Constatar que la freqüència de pluja al litoral nord-oest dels Estats Units dóna per fer ironia en samarretes i souvenirs, em va fer somriure. O no era ironia? Vaig sortir al carrer per buscar un taxi i, com no podria ser d'altra manera, estava plovent.

Després d'indicar al conductor la meva destinació —Capitol Hill, el barri de Seattle que s'aixeca entre els llacs Union i Washington—, vaig parar atenció a la cançó que sonava a la ràdio. Era l'Albert Hammond interpretant “It never rains in southern California”. Més ironia, vaig pensar. Llavors vaig preguntar al taxista fins a quin punt era certa la frase de les samarretes de l'aeroport. El taxista em va tranquil·litzar dient que era una exageració semblant a la del títol de la cançó d'Albert Hammond. El que semblava l'inici d'una de tantes converses efímeres sobre el temps que es tenen en llocs de pas, com ara taxis, ascensors o sales d'espera, va derivar cap a una interessant conversa sobre cançons amb la pluja com a inspiració.

Sens dubte aquell paio en sabia un munt, de música, i no només parlava del grunge, Nirvana o Pearl Jam, sinó de tots els estils i èpoques. N’era un autèntic fanàtic! I a mi, que m'agrada gairebé tota mena de música, em va donar per cantarellejar les melodies que ell anava esmentant. Aquesta càlida afinitat va compensar la fredor de la pluja que seguia caient a l'exterior.

Ens vam anar engrescant i el trajecte fins a la ciutat de la Space Needle se'm va fer més curt del que pensava. Arribats a destinació, el taxista m'aconsellà que no m'amoïnés per la pluja a Seattle i que, si volia veure ploure de veritat, visités la península d'Olympic, situada a l'oest de Seattle entre el braç de mar del Puget Sound i el Pacífic. Mentre em tornava el canvi de la carrera em va dir:

—Si vol sentir de debò la pluja, escolti l'obertura de l'òpera l'”Holandès errant” de Richard Wagner, on sens dubte els sons de timbals, trombons i trompetes, el faran viure l'embat d'una tempesta.

Vaig prendre l'equipatge i ens vam acomiadar. Tenia ganes d'arribar a la que seria la meva petita llar fins a finals de novembre quan se celebrava la marató de Seattle, i sense aturar-me a contemplar detalladament ni el carrer ni el veïnat, vaig dirigir-me cap a la porta de l'edifici d'apartaments.

Passats uns dies, vaig decidir submergir-me del tot en el festival de la pluja de Seattle i gravar al meu MP4 cançons relacionades amb la pluja per escoltar-les mentre m’entrenava pels parcs i carrers de la ciutat. No em feia res que algunes d'aquestes cançons evoquessin tristesa, malenconia i mals tràngols. Sovint la pluja funciona com una excel·lent metàfora per expressar aquests sentiments. Vaig cercar vídeos i versions de moltes cançons amb títol plujós, algunes que ni tan sols coneixia: ”It's raining again” de Supertramp; “Rain”, dels Beatles; “Rain must fall”, de Queen; “It's raining man”, del duet The Weather Girls; “November rain”, dels Gun's and Roses; “Shadows in the rain”, de Police, o “Have you ever seen the rain?”, de John Fogerty, l'ànima de la Creedence Clearwater Revival, cançó versionada per grups com ara REM, Rod Stewart o Dire Straits, entre d'altres. Precisament dels Dire Straits és “It never rains”, una frase feta que recorda al nostre “plou sobre mullat”. Vaig tancar la recopilació amb l'obertura wagneriana que m'havia aconsellat el meu taxista. Tot i no ser la peça més apoteòsica de Wagner, segur que m'ajudava a visualitzar les darreres milles de la marató i l'arribada sota la pluja. I així va ser aquell darrer diumenge de novembre a Seattle, gris i plujós.

Com tenia planejat, el darrer dia de novembre vaig iniciar el meu retorn mental i físic cap a latituds mediterrànies, amb una nova marató a la butxaca i la feina de reporter acabada. M'acostava a la fi d'un any que, donada la meva mobilitat geogràfica, havia estat passat per aigua. Casualitat o manca de previsió? En qualsevol cas, per al nou any calia buscar propòsits i objectius atlètics més eixuts. Fos com fos, trobaria melodies i cançons que m'acompanyarien en cada moment.

                                                                                                       Jaume Ferrández