Davant meu, blaus, verds
i grisos ballen al mar d’un setembre tebi. El sol mandrós de la tarda m’escalfa
discretament, i un horitzó pletòric de cel amb pinzellades de núvols tous
s’estén sense límits. L’aroma dels pins i de les figueres que custodien aquell
indret sembla impermeable al pas del temps. I com a banda sonora de fons, la
remor de la natura i el lladruc d’algun gos llunyà. La pau d’aquell instant és
tan suau com un cotó de sucre, i m’agrada assaborir-ne un pessic cada tarda.
Quan el sol comença a
rendir-se, passejo pel camí de ronda fins a deixar-lo a la mateixa corba
tancada; aleshores, m’endinso per un sender que baixa entre pins, atzavares i
fonoll. Quan ja no es pot continuar, em trobo amb la mateixa roca acollidora
que m’ofereix la seva superfície per descansar davant del mar. I simplement, si
tanco els ulls, puc escoltar una simfonia perfecta: onades que trenquen als
penya-segats; gavines a la recerca d’aliment; el fru-fru de les copes dels
arbres; el brunzit dels insectes... és una música antiga que sona com una cançó
de bressol. Inclús, si em relaxo prou, em sembla percebre altres sons que abans
em passaven desapercebuts, com el cruixit de la terra calenta, l’herba que
creix o la resina regalimant per l’escorça d’un pi. Després d’aquestes tardes
d’agradable solitud sempre em sento renovat, tan tranquil que voldria
emportar-me aquesta melodia a les butxaques.
Malauradament, s’acaben
les vacances i m’espera el caos de la gran ciutat. M’acomiado dels vells veïns,
que em regalen préssecs dels seus horts, i dic adéu al poble. Abans d’enfilar
l’autopista, l’olor d’aquella fruita dolça ja em fa venir nostàlgia de tot el
que deixo enrere.
Amb una velocitat letal,
m’engoleix el ritme accelerat de la capital. I de nou tornen les presses. De
nou m’ataca un exèrcit de sorolls; de nou pateixo migranyes. Però a la fi,
arriba el primer cap de setmana. Després d’esmorzar l’últim préssec, tanco
totes les finestres i apago l’ordinador i el telèfon. Omplo la banyera i em
submergeixo a l’aigua tèbia dins la penombra de la petita estança. Quan
aconsegueixo buidar les meves oïdes saturades de ciutat, començo a sentir de
nou, molt llunyans, aquells sons que m’acompanyaven a la roca solitària. Puc
escoltar les onades, el vent, les cigales, els pins... Molt lentament em
bressolen. Molt lentament.
Cristina Niubó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada