Eren dos quarts de tres del dia vint-i-u de desembre,
quan les classes de primer de primària es preparaven per actuar a la funció de
Nadal. Es disposaven a representar un pessebre vivent i a cantar un recull de
nadales davant d’un públic entusiasta format per familiars, amics i docents.
La professora de música, la Maria, feia recompte dels
petits personatges: vint pastors, vint pastoretes, vuit ovelles, deu gallines,
set pescadors, nou filaneres, tres caganers, quatre xaiets, set aneguets, dotze
angelets, deu estels, tres reis, un Josep, una Maria, un nen Jesuset...
—I el nen! On és el
nen????
La Maria s’emportà les mans al pit mentre uns rínxols se
li escapaven del monyo.
—Déu meu!!! On és el
nen???
Les altres professores s’atansaren al cotxet buit d’en
Martí, el bebè de deu mesos que havia de debutar amb el paper d’en Jesús, però
que havia desaparegut misteriosament sense que ningú se n’adonés.
—Nens i nenes:
escolteu-me, si us plau! –cridà la professora de “mates”–. Boca tancada i
orelles d’elefant! Algú ha vist en Martí?
—Calla Carme! –va dir la
mestra de plàstica abaixant la veu i estirant-la de la màniga–. Xst! Silenci! No podem espantar els nens. Hem
de dissimular i buscar en Martí. Ha d’aparèixer!
—Però què dius? Hem de
trucar la policia ara mateix!
—Calleu, si us plau! –va
dir la coordinadora de primària, l’Aurora–. Gairebé en una hora començarà la
funció, i malgrat el fred, ja tenim pares que fan cua al carrer per agafar un
bon lloc al teatre. Hem de conservar la calma sigui com sigui! Vosaltres dues
encarregueu-vos dels nens i digueu-los que ja hem trobat en Martí i que tot ha
estat un malentès, i nosaltres dues –va dir mirant la Maria– el buscarem per
tota l’escola. Si d’aquí a mitja hora no ha aparegut, trucarem a la policia.
Apa, Maria, anem! I sobretot, noies: boca tancada i un somriure ben gran, que
els nens estan molt il·lusionats. Continueu assajant i estigueu per ells, que jo
m’encarrego de trucar al director.
L’Aurora baixava ràpidament les escales cap a la planta
baixa mentre trucava al director, però el Sr. Pou duia el mòbil apagat perquè estava
conduint cap a l’escola. Hauria de prendre les decisions sobre aquell problema
tan greu tota sola.
A tres quarts de tres, el gimnàs bullia d’activitat amb
uns actors envoltats d’ovelles de cotó fluix, peixos de paper de plata, globus
amb forma d’estel, camells de cartó, inclús una cadira de rodes per un pastoret
que s’havia trencat una cama. Les professores seguien retocant disfresses i
maquillatges, i els nens ja ni se’n recordaven, del Jesuset desaparegut.
Mentrestant, l’Aurora només feia que preguntar-se sobre la desaparició d’en
Martí. On devia ser el nen? Què li devia haver passat? Com l’hi dirien a la
seva mare? I qui se l’havia endut? El fet més lògic era suposar que l’havien
raptat per exigir un rescat, i ben aviat, els delinqüents contactarien amb la
família per demanar-los diners. Les dues professores disposaven només de vint
minuts per buscar al nadó a contrarellotge.
Els nens cantaven “És nat en Jesuset” quan totes dues seguien
escorcollant l’escola pam a pam. Van buscar per totes les classes: a dins dels armaris, sota les taules, darrere
les portes, als baguls de les joguines... Però en Martí no apareixia i el
telèfon del director seguia desconnectat. Van continuar pel menjador, per
l’aula de reforç i per la sala de professors, però sense èxit. Sonava de lluny
el “Fum, fum, fum” quan van arribar a la
cuina. De sobte va irrompre un tro, i la poca claror grisa que entrava per les
finestres es va anant enfosquint mentre la pluja començava a descarregar amb
força sobre l’escola. Van encendre les llums, els neons van parpellejar i
l’estança es va mostrar tant impersonal i freda com una sala d’hospital. Les
dues professores es van mirar i van sentir una esgarrifança.
—Jo agafo un ganivet –va
dir la Maria.
—Fes el que vulguis, però
crec que estàs exagerant.
—Escolta Aurora: això no
m’agrada gens, tinc un mal pressentiment. Truquem ara mateix a la policia.
—Mira: acabem amb la
cuina i truquem. Segur que trobem en Martí, possiblement ha estat una broma
dels nens...
—Doncs jo tinc por... I
si apareix malferit o quelcom pitjor? Som-hi, Aurora: si no truques tu, la
truco jo mateixa!
—D’acord, pot ser tens
raó i és el millor... Truca-la i torna al gimnàs, que jo seguiré buscant. Però als
nens no els hi diguis res, per què hem de fer la funció i no els podem
espantar. Busqueu un ninot i que faci de Jesús.
—Segur que vols quedar-te
sola?
—Cap problema. Apa,
marxa!
—Tingues molta cura... I
bona sort!
L’últim que va veure de la Maria va ser l’estela dels
seus rínxols. Darrere seu, la porta de la cuina es va tancar lentament amb un grinyol
desagradable. L’Aurora donava una última ullada a la cuina quan un altre tro va
inundar l’estança amb llum antinatural, tot seguit del so característic i d’un
tremolor de vidres. La resplendor violeta es va reflectir a la porta metàl·lica
de la càmera frigorífica i va espantar la noia. La por la va obligar a
quedar-se immòbil mentre una successió d’imatges terrorífiques desfilaven pel
seu cap. Encara no havien buscat dins de l’enorme frigorífic! Com se’ls podia
haver passat? L’electrodomèstic semblava emetre un batec greu i atreia l’Aurora
contra la seva voluntat. La noia no podia fer altra cosa que apropar-s’hi amb
molta lentitud mentre al cap li colpia un únic comès: «Has d’obrir la porta, has
d’obrir la porta, has d’obrir la porta». Sentia el cos glaçat i sense força,
però encara va tenir esma d’allargar cap a la maneta metàl·lica una mà que
semblava de plom i comptar fins a tres per donar-se valor. Havia d’obrir la
porta fos com fos... «a la una, a les dues i a les tres... he d’agafar la
maneta i girar-la... », «a la una, a les dues i a les tres... he d’obrir la
porta i mirar a dins... », «a la una, a les dues i a les tres... he de mirar a
dins i trobar a un Martí mort i congelat... amb els llavis violetes i la pell
coberta de gebre... ». I finalment, empesa per la mateixa por, es va decidir a obrir
la porta de cop amb un moviment ràpid i molt brusc, acompanyat d’un crit sord.
La porta va quedar oberta de bat a bat mentre el gegant de glaç vessava la seva
llum blanquinosa sobre la noia. El baf congelat de l’interior va començar a escampar-se
com un núvol de boira per envoltar una Aurora que, a poc a poc, es va deixar
caure a terra fins a agrair el tacte fred i dur de les rajoles i la seva olor
de desinfectant.
Quan sonaven dos quarts de quatre al campanar de
l’església, el teatre ja estava ple de gom a gom. Les llums de la sala es van
apagar i tothom va preparar el mòbil per gravar la funció. Les pantalles tàctils
van esquitxar la foscor com petits estels blaus d’un arbre de Nadal. El teló va
obrir-se amb el consegüent murmuri general i van sonar els primers acords d’una
nadala, i tot seguit les veus innocents dels nens de sis anys. La policia va
aprofitar aquell moment per entrar per la porta posterior de l’escola amb molta
discreció per trobar-se amb el director i amb una coordinadora molt afectada. Els
aplaudiments llunyans van dificultar de forma inesperada la conversa amb els
agents, i van haver d’esperar uns moments per continuar amb les seves
preguntes.
Les tres nenes que s’havien endut el Martí per
disfressar-lo de Jesús van ser castigades. Van aparèixer al gimnàs amb un Martí
engominat, amb les galtes pintades de vermell, les parpelles de blau cel i les
ungles de color fúcsia. Li havien embolicat amb tuls de color rosa i l’havien
passejat en un cotxet de nines decorat amb tota mena de motius nadalencs. Sortosament,
en aquell moment el Martí dormia al seu bressol, cobert per una flassada blanca
i fruint del seu xumet, mentre representava amb naturalitat el seu paper sobre
l’escenari.
Aquella nit l’Aurora va tenir malsons. Es va haver
d’aixecar del llit mentre el seu marit dormia. Es volia prendre un got de llet
calenta per intentar agafar el son. Encara plovia, però se sentia arrecerada a
casa i afortunadament el Martí no havia pres mal. La noia va entrar distreta a
la cuina, i tot just quan es disposava a obrir la nevera, es va aturar de
sobte. Havia d’agafar la llet per escalfar-la, però s’ho va repensar millor i
va decidir-se per un got d’aigua de l’aixeta. Aquella nit, no pensava obrir el
frigorífic.
Cristina Niubó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada