Manolito

−Manolito!!!!....Va fill, ens hem quedat dormits... Surto  corrents cap a la feina... et deixo el Cola-Cao a la tauleta de la cuina  i ja l’escalfaràs al microoenesssss....

“Carai, la mama!, ni un petonet!”, pensa en Manolito, sense obrir els ulls.... mentre sent el bummmmm! de la porta tancant.

“I què diu del micro????..micro....què????..-

­−I quina son que tinc!!!!...”

Al Manolito, malgrat que té la sensació que ha dormit tota la setmana, li costa molt obrir els ulls.

Ahir van fer una sèrie que li agrada molt i es va quedar despert fins a les nou de la nit veient la tele. Serà  l’enveja de la classe quan expliqui com va acabar ahir el Virginiano, que és l’ídol dels seus amics... Aquest i Kubala, que és el millor jugador del món.

Ahir va deixar la maleta preparada per anar al col·le, amb un bocadillo embolicat amb un full del diari del pare i l’estoig de fusta amb el llapis i la ploma i la bata de ratlles blaves. Pren d’ un glop el Cola-Cao  fred i baixa corrent  l’escala.

A l’arribar al final , troba a faltar la senyora Eloisa, la portera. La veritat és que millor, sempre li explica a la mare totes les malifetes del Manolito... Deu estar malalta.

Surt al carrer i sent molts cotxes, però l’escola està tan a la vora de casa seva que hi arriba volant.

Entra  al pati,  quan toca la campana i troba la seva fila. S´enganxa al final de tot i arriben ràpid a l’aula. Li arriba una flaire diferent, més aviat cap flaire. No fa olor de res. Normalment, ja al mati hi ha una barreja d’ olors que regiren l´estómac: a pipis, llenties, lleixiu, suor... Avui en Manolito deu estar constipat, sobretot del nas, ben tapat.

Entren a l’aula i es queda darrere de tot, posant-se la bata blanca de ratlles blaves... Per cert, que tots els altres no l’han portat!!!  Quina bronca els caurà de don Emilio!!

I ara don Emilio els mira, somriu, i els diu:

−Bon dia, nens i nenes, i benvinguts a l’escola. Ara un minut de silenci i començarem a donar el bon dia.

“I el Parenostre? Avui no resem? I el “Cara al sol”? Avui no cantem?”

−Bon dia, Roger Martínez.

−Bon dia, Mohamed Pujol.

−Bon dia, Vanessa del Amo.

−Bon dia, Debora Turcan.

“A veure, a veure... però què diu aquest home? I el Pedrito, el Carlitos, i què fan a la seva classe nenes i amb aquells noms tant estrafolaris?

−Bon dia, Manel Pesarodona

−Bon dia, Manel Pesarodona!!!!

−Ah, sí bon dia, perdoni  és que sempre em diuen Manolito...

−Ha ha ha! −va fer la classe, tots alhora.

−Bé, diu don Emilio, avui posarà la data en Mohamed.

Es va aixecar un nen molt eixerit vestit amb samarreta de coloraines, pantalons caiguts de la cintura i unes sabates que semblaven fetes per volar, una arracada amb brillantet i sense bata.

Molt eixerit va anar cap a la pissarra i, amb una mena de boli, va escriure sense guix: Dilluns 27 de gener de 2014....

I en Manolito va trobar el per què de tot plegat.

Esperança Díaz