Desincronia

Tot va començar un matí al despertar-me. A l’apagar el despertador, em vaig adonar que tot just estava començant a sonar. Mentre caminava al lavabo per rentar-me la cara, l’aigua freda ja m’esborronava la visió. Em vaig veure la cara blanca al mirall abans de posar-me davant d’ell. Un insuportable mal de cap i una sensació de vertigen, que mai més he pogut treure’m de sobre, em va fer comprendre que alguna cosa no anava bé. Era increïble, era com si estigués a dos llocs alhora, vivint un futur d’uns segons més enllà. Quan pensava a fer qualsevol cosa, ja em veia fent-la. Era com aquelles pel·lícules en què la veu es desincronitza amb la imatge i, quan sents el tret, el dolent encara no ha disparat.

El que va succeir després va ser com un malson interminable. Vaig començar a explicar-ho a aquells amb què tenia més confiança i tothom em deia que anés al metge. Em van atipar de pastilles de tots colors i res, no sentia cap milloria; és més, cada cop estava pitjor, ja que el desfasament entre el present i futur que vivia alhora anava creixent d’uns pocs segons a gairebé més d’un minut.

No és gaire agradable veure que tot és previsible. Sabia amb un minut de diferència tot el que passaria, tot el que anava a explicar aquell company o aquella veïna. I no treia gaire profit d’aquesta situació, ja que en un minut gairebé no et dóna temps de reaccionar i poder canviar el futur com s’ha vist en tantes pel·lícules.

Vaig anar al quiromassatgista, desesperat, perquè ell entén en ciències orientals i una mica ocultistes, i em va dir que s’havia produït un error en el plànol espai-temps i que no hi havia res pitjor que aquest error fos de tant poc temps. Si almenys hagués pogut viatjar en el temps, anys i anys enrere o endavant... “Desincronització progressiva”, em va diagnosticar. “Tranquil, d’aquí a uns mesos, el desfasament ja serà d’un dia o més, i el teu ésser es dividirà, en un moment determinat,  completament, i viuràs dues vides totalment separades. El teu jo passat no sabrà res del teu jo futur i el teu cervell podrà, a la fi, descansar. És com vivim tota la resta d’essers humans, però no en som conscients”.

Només em va donar esperança, encara que no em va tranquil·litzar. I, ara que el desfasament és ja de cinc minuts, començo a acostumar-me a aquesta manera paranoica de vida, esperant el moment de la “separació” present-futur o passat-present, segons com es miri. Però cinc minuts de desincronització són molt. Visc la mateixa vida dos cops seguits amb una diferència de cinc minuts. I entre una experiència i l’altra se’m fa etern. Ja ho deia aquella cançó: “La vida es eterna en cinco minutos”. 

Enric Suesta Andreu