divendres, 14 de novembre del 2014

On és en Jesús?



Eren dos quarts de tres del dia vint-i-u de desembre, quan les classes de primer de primària es preparaven per actuar a la funció de Nadal. Es disposaven a representar un pessebre vivent i a cantar un recull de nadales davant d’un públic entusiasta format per familiars, amics i docents.
La professora de música, la Maria, feia recompte dels petits personatges: vint pastors, vint pastoretes, vuit ovelles, deu gallines, set pescadors, nou filaneres, tres caganers, quatre xaiets, set aneguets, dotze angelets, deu estels, tres reis, un Josep, una Maria, un nen Jesuset...
I el nen! On és el nen????
La Maria s’emportà les mans al pit mentre uns rínxols se li escapaven del monyo.
Déu meu!!! On és el nen???
Les altres professores s’atansaren al cotxet buit d’en Martí, el bebè de deu mesos que havia de debutar amb el paper d’en Jesús, però que havia desaparegut misteriosament sense que ningú se n’adonés.
Nens i nenes: escolteu-me, si us plau! –cridà la professora de “mates”–. Boca tancada i orelles d’elefant! Algú ha vist en Martí?
 Calla Carme! –va dir la mestra de plàstica abaixant la veu i estirant-la de la màniga–.  Xst! Silenci! No podem espantar els nens. Hem de dissimular i buscar en Martí. Ha d’aparèixer!
Però què dius? Hem de trucar la policia ara mateix!
Calleu, si us plau! –va dir la coordinadora de primària, l’Aurora–. Gairebé en una hora començarà la funció, i malgrat el fred, ja tenim pares que fan cua al carrer per agafar un bon lloc al teatre. Hem de conservar la calma sigui com sigui! Vosaltres dues encarregueu-vos dels nens i digueu-los que ja hem trobat en Martí i que tot ha estat un malentès, i nosaltres dues –va dir mirant la Maria– el buscarem per tota l’escola. Si d’aquí a mitja hora no ha aparegut, trucarem a la policia. Apa, Maria, anem! I sobretot, noies: boca tancada i un somriure ben gran, que els nens estan molt il·lusionats. Continueu assajant i estigueu per ells, que jo m’encarrego de trucar al director.
L’Aurora baixava ràpidament les escales cap a la planta baixa mentre trucava al director, però el Sr. Pou duia el mòbil apagat perquè estava conduint cap a l’escola. Hauria de prendre les decisions sobre aquell problema tan greu tota sola.
A tres quarts de tres, el gimnàs bullia d’activitat amb uns actors envoltats d’ovelles de cotó fluix, peixos de paper de plata, globus amb forma d’estel, camells de cartó, inclús una cadira de rodes per un pastoret que s’havia trencat una cama. Les professores seguien retocant disfresses i maquillatges, i els nens ja ni se’n recordaven, del Jesuset desaparegut. Mentrestant, l’Aurora només feia que preguntar-se sobre la desaparició d’en Martí. On devia ser el nen? Què li devia haver passat? Com l’hi dirien a la seva mare? I qui se l’havia endut? El fet més lògic era suposar que l’havien raptat per exigir un rescat, i ben aviat, els delinqüents contactarien amb la família per demanar-los diners. Les dues professores disposaven només de vint minuts per buscar al nadó a contrarellotge.
Els nens cantaven “És nat en Jesuset” quan totes dues seguien escorcollant l’escola pam a pam. Van buscar per totes les classes:  a dins dels armaris, sota les taules, darrere les portes, als baguls de les joguines... Però en Martí no apareixia i el telèfon del director seguia desconnectat. Van continuar pel menjador, per l’aula de reforç i per la sala de professors, però sense èxit. Sonava de lluny el “Fum, fum,  fum” quan van arribar a la cuina. De sobte va irrompre un tro, i la poca claror grisa que entrava per les finestres es va anant enfosquint mentre la pluja començava a descarregar amb força sobre l’escola. Van encendre les llums, els neons van parpellejar i l’estança es va mostrar tant impersonal i freda com una sala d’hospital. Les dues professores es van mirar i van sentir una esgarrifança.
Jo agafo un ganivet –va dir la Maria.
Fes el que vulguis, però crec que estàs exagerant.
Escolta Aurora: això no m’agrada gens, tinc un mal pressentiment. Truquem ara mateix a la policia.
Mira: acabem amb la cuina i truquem. Segur que trobem en Martí, possiblement ha estat una broma dels nens...
Doncs jo tinc por... I si apareix malferit o quelcom pitjor? Som-hi, Aurora: si no truques tu, la truco jo mateixa!
D’acord, pot ser tens raó i és el millor... Truca-la i torna al gimnàs, que jo seguiré buscant. Però als nens no els hi diguis res, per què hem de fer la funció i no els podem espantar. Busqueu un ninot i que faci de Jesús.
Segur que vols quedar-te sola?
Cap problema. Apa, marxa!
Tingues molta cura... I bona sort!
L’últim que va veure de la Maria va ser l’estela dels seus rínxols. Darrere seu, la porta de la cuina es va tancar lentament amb un grinyol desagradable. L’Aurora donava una última ullada a la cuina quan un altre tro va inundar l’estança amb llum antinatural, tot seguit del so característic i d’un tremolor de vidres. La resplendor violeta es va reflectir a la porta metàl·lica de la càmera frigorífica i va espantar la noia. La por la va obligar a quedar-se immòbil mentre una successió d’imatges terrorífiques desfilaven pel seu cap. Encara no havien buscat dins de l’enorme frigorífic! Com se’ls podia haver passat? L’electrodomèstic semblava emetre un batec greu i atreia l’Aurora contra la seva voluntat. La noia no podia fer altra cosa que apropar-s’hi amb molta lentitud mentre al cap li colpia un únic comès: «Has d’obrir la porta, has d’obrir la porta, has d’obrir la porta». Sentia el cos glaçat i sense força, però encara va tenir esma d’allargar cap a la maneta metàl·lica una mà que semblava de plom i comptar fins a tres per donar-se valor. Havia d’obrir la porta fos com fos... «a la una, a les dues i a les tres... he d’agafar la maneta i girar-la... », «a la una, a les dues i a les tres... he d’obrir la porta i mirar a dins... », «a la una, a les dues i a les tres... he de mirar a dins i trobar a un Martí mort i congelat... amb els llavis violetes i la pell coberta de gebre... ». I finalment, empesa per la mateixa por, es va decidir a obrir la porta de cop amb un moviment ràpid i molt brusc, acompanyat d’un crit sord. La porta va quedar oberta de bat a bat mentre el gegant de glaç vessava la seva llum blanquinosa sobre la noia. El baf congelat de l’interior va començar a escampar-se com un núvol de boira per envoltar una Aurora que, a poc a poc, es va deixar caure a terra fins a agrair el tacte fred i dur de les rajoles i la seva olor de desinfectant.
Quan sonaven dos quarts de quatre al campanar de l’església, el teatre ja estava ple de gom a gom. Les llums de la sala es van apagar i tothom va preparar el mòbil per gravar la funció. Les pantalles tàctils van esquitxar la foscor com petits estels blaus d’un arbre de Nadal. El teló va obrir-se amb el consegüent murmuri general i van sonar els primers acords d’una nadala, i tot seguit les veus innocents dels nens de sis anys. La policia va aprofitar aquell moment per entrar per la porta posterior de l’escola amb molta discreció per trobar-se amb el director i amb una coordinadora molt afectada. Els aplaudiments llunyans van dificultar de forma inesperada la conversa amb els agents, i van haver d’esperar uns moments per continuar amb les seves preguntes.
Les tres nenes que s’havien endut el Martí per disfressar-lo de Jesús van ser castigades. Van aparèixer al gimnàs amb un Martí engominat, amb les galtes pintades de vermell, les parpelles de blau cel i les ungles de color fúcsia. Li havien embolicat amb tuls de color rosa i l’havien passejat en un cotxet de nines decorat amb tota mena de motius nadalencs. Sortosament, en aquell moment el Martí dormia al seu bressol, cobert per una flassada blanca i fruint del seu xumet, mentre representava amb naturalitat el seu paper sobre l’escenari.
Aquella nit l’Aurora va tenir malsons. Es va haver d’aixecar del llit mentre el seu marit dormia. Es volia prendre un got de llet calenta per intentar agafar el son. Encara plovia, però se sentia arrecerada a casa i afortunadament el Martí no havia pres mal. La noia va entrar distreta a la cuina, i tot just quan es disposava a obrir la nevera, es va aturar de sobte. Havia d’agafar la llet per escalfar-la, però s’ho va repensar millor i va decidir-se per un got d’aigua de l’aixeta. Aquella nit, no pensava obrir el frigorífic.

                                                                                                                                                  Cristina Niubó

Pluja d'idees



Estimat diari,

Per fi, el dia d’avui ha acabat. El secret ha quedat ben guardat entre la mula, el bou, en Josep i jo. Bé, i potser Déu, qui tot ho veu. Si és així, s’està fent el despistat per no menjar-se aquest marró. En algun moment hem sospitat d’un pastoret quan ens ha cantat lsestrofa dstrofa  quan ó strofa  quan ensque feia “qui dirà més gran mentida”. Si és el cas, és tenir molta mala llet. A en Josep per poc li dóna un atac al cor quan l’ha sentit. Ell, això de les mentides, ho porta força malament. És pecat.

Ningú més se g pot assabentar. Mare meva, no vull ni pensar què passaria. Quin escbndol! Per això, des que aquesta criatura meva ha nascut no fa ni vint-i-quatre hores, tots quatre no hem parat de donar voltes al tema per trobar-hi una solució. Anem a contrarellotge. Ha estat fàcil enganyar els pastorets, però els Reis Mags serà una altra cosa. I ja vénen de camí.

De totes les que ens hem plantejat, aquestes són les opcions que ara tenim:

Al pessebre del costat, aquesta matinada, també ha nascut una criatura. Un nen ros i blanquet. Entre la mula, el bou, en Josep i jo, hem reunit quatre duros. Hem pensat dhintercanviar els nadons i, a part, donar-los els diners pel gest. Si no accepten la proposta, els demanarem que com a mínim ens deixin el seu fill  uns dies fins que Ses Majestats d’Orient vinguin a fer els honors. La pega d’aquest pla és que implica que dues persones més s’assabentin d’aquesta ficada de pota.

Una altra opció és pecar i consumar el nostre matrimoni. Total, ara mateix ja ho estem fent amb la mentida. Ja no ve d’aquí. Però dues preguntes es plantegen: què fem fins que neixi la nova criatura i què fem si passa el mateix que amb aquesta.

Per últim, podem dir que ens l’han robat. Que aquesta nit han entrat a l’establia i, com que saben que en “Jesús” és una mina d’or, se l’han endut per fer negoci. I punt.

Demà ben aviat farem el cafè tots plegats i seguirem donant voltes al tema. Ml cafè tots plega

Tenim una responsabilitat: el Messies. I l’hem cagat: la Messies. Impensable. T’imagines tots els fidels religiosos venerant la meva petita? Per un moment se m’ha passat pel cap i, he de confessar, que em pixava de riure. Mai ning  havia pensat que aquesta opció podria existir? Per què tenia tothom tan assumit que tant sí tan as naixeria un mascle? Fa una estona que rumioa estonen Gabriel ens va anunciar la nostra missió, el valor que requeria, la importància, lla nostra missibla bla bla… Va dir que engendraria un nen que seria la imatge de Déu tot poderós qui, per cert, ningú ha vist. Aleshores, em pregunto: i si al cap i a la fi tot plegat ha sortit com havia de sortir? Ho consultarengendraria un

Bona nit,

Maria

L'enfant sauvage



La batalla de Borodinó debería esperar. Cerré las tapas de Guerra y Paz con una fuerza casi explosiva.
—¿Ha quedado precioso, verdad, hijo? —dijo María con el árbol ya engalanado.
El exceso de luz dulcificó aún más el pelo lacio y castaño, los ojos claros, la redondeada cara angelical. Potenció aún más el aura de inocencia de mamá. ¡Por favor! ¡Si todavía aseguraba que yo creía en Santa Claus! ¡Y ya había cumplido los siete años hacía meses! ¡Eso sin mencionar mi cociente intelectual de 150!
—Sí —gruñí tras examinar con desgana las guirnaldas, las bolas y las luces—. Fantástico.
No había motivos para desilusionarla. ¡Pobrecita! Estaba de pie con una guirnalda por bufanda, a punto de abrigar a la estrella de Belén. Acto seguido dispuso la mesa. Vajilla de porcelana, manteles y servilletas de hilo y copas de cristal de Bohemia para seis comensales. Y el brillo de sus ojos coincidió con el alumbramiento de una idea. Aquel ritual ocultaba algo más. Tan sólo actuaba así cuando quería manipular a alguien.
—¿En qué piensas, Jesús?
Aún me desconcertaba el hecho de que mamá, con 65 puntos menos de cociente intelectual, tuviera el don de leerme el pensamiento.
—¿Quiénes son los invitados? —pregunté a bocajarro.
Una mueca deformó mi cara como si estuviera cerca de un pipican en pleno verano. Me palmeé la frente con la mano. Tío Pedro y Petra. ¡Y Pedrito! Aquella especie de Neanderthal que sólo disfrutaba con los programas más estúpidos de la televisión, con los juegos más crueles y violentos de la consola o con el desballestamiento de juguetes y/o personas. Pero, ¿qué les había hecho yo a mis progenitores? ¿A qué se debía semejante crueldad?
—Ya sé, ya sé —prosiguió mamá—. Pedrito no es santo de tu devoción.
Ella siempre tan comedida. Si hubiera estado en mi mano, hubiera lapidado a ese engendro del demonio.
—Quizá aún esté a tiempo de solicitar una orden de alejamiento.
—Jesús, por favor —dijo mamá tras abrir los ojos con desmesura—. Tengamos la fiesta en paz. Y nada de comentarios mordaces por una noche. Esta fiesta es muy importante para mamá y papá.
—Ok. Pero, si la reunión es tan importante, ¿por qué habéis esperado tanto desde la muerte de…?
— ¡Jesús! ¿Qué te acabo de decir?
—Vale, vale. Me portaré bien —dije y mis pestañas aletearon como alas de mariposa sobre mi cara.
***
Al servir una generosa ración de mariscada de langosta, bogavantes y percebes, María lanzó una mirada de complicidad a su hermana Petra, quien dejó entreabierta su Biblia junto al plato y asintió a golpes de cabeza, recolocándose un jersey de cuello alto, donde descansaba un enorme crucifijo, puesto allí con toda seguridad para desviar la atención de su cara de orco de convento sin toca. ¡Nadie le habría asignado un origen humano por su condición de criatura de piel marrón verdosa, de mandíbulas hiperdesarrolladas con colmillos inferiores prominentes! La tía sonrió, agradecida y Pedro arrugó su cara de hiena penitente al solicitar el plato lleno. Si bien, aquellos gestos, capaces de poner los pelos de punta incluso a una hidra, no hicieron cundir el pánico.
—¡Qué asco de bichos! —exclamó Pedrito—. Yo quiero pollo rebozado.
Entre dientes, maldije al gourmet de la familia, a aquella mezcla de orco y alimaña que era todo refinamiento. ¡La noche iba a ser larga! Necesitaba una excusa para huir de la mesa y alejarme de Pedrito. Giré la cabeza. Los regalos, colocados junto al árbol en algún momento de despiste, se convirtieron en mi excusa perfecta.
—¡Ya estoy! —exclamé tras acabarme el plato a toda prisa—. ¿Puedo abrir los míos?
Tomé el silencio por negación. Mis padres estaban demasiado ocupados en prodigarse abrazos con mis tíos. Y, una vez había desenvuelto el primero de ellos, Pedrito se abalanzó sobre mí y me arrebató la caja de las manos.
—Suéltalo. ¡Es mío! —aullé.
—Te esquivocas, empollón. Me los llevaré todos. Y no te chives —dijo y se cruzó el cuello con el índice.
Debía comentarles lo ocurrido a mis padres. Mi cuerpo de alfeñique no estaba preparado para recibir las caricias de Pedrito semana sí y semana también. Amagué con ir hacia un lado. Pedrito se abalanzó hacía allí y di un salto en la dirección contraria. Luego corrí hacia la mesa, con los mayores.
—Mamá, ¿puedo comentarte una cosa? —dije con la respiración alterada.
—Jesús, no molestes. Ves a jugar con Pedrito. Estamos hablando de cosas muy importantes.
Respiré hondo. Nchts. Regresar junto a Pedrito no era una opción viable.
—Muy importantes, dices. Y si son tan importantes, ¿por qué habéis tardado cinco años en sentaros a una mesa para devolverles la parte que les correspondía de la herencia?
—En eso tiene razón este santo varón —dijo Petra tras dirigir la mirada inyectada en sangre hacia mamá—. Y que haya tenido que venir un crío a advertirme de que están a punto de hacerme el lío.
¡Por fin caía en la cuenta! Le devolvían unas tierras devaluadas de precio. Y con un mantenimiento muy caro.
—Eso no es así, Petra —dijo mamá después de atravesarme con la mirada—.  Nosotros os tenemos en mucha estima. Nunca os haríamos algo así.
—Sí, seguro. Siempre se refieren a vosotros con apelativos cariñosos del tipo jodidos meapilas.
La cara de mamá enrojeció de vergüenza y la de Petra, de rabia. Y se hizo un silencio tenso.
—Esa acusación es muy grave, Jesús –dijo Petra tras resoplar-. ¿Es eso verdad?
—Lo juro. Palabrita del niño Jesús.

Acto seguido hubo un intercambio de insultos, volaron platos y vasos, las mujeres se estiraron de los cabellos, los hombres se golpearon a puñetazo limpio y luego, una vez se serenaron los ánimos, Petra, Pedro y Pedrito se fueron sin despedirse. Y la Biblia se quedó olvidada encima de la mesa, entreabierta por el pasaje en que Jesús decía: «Dejad que los niños se acerquen a mí». Si los niños a quienes hacían referencia eran como Pedrito, mi tocayo estaba medio loco. Por fin celebraría la Navidad como Dios manda. Y me abracé a los regalos. Ahora había más para mí.

El espíritu de la Navidad



La profesora Carmen, del colegio, era una mujer entrada en años. Era una gran maestra de pelo canoso y rostro dulce. Ese día daba clase a los más pequeños, que eran sus preferidos, y puesto que las Navidades ya estaban a la vuelta de la esquina, comenzó la clase preguntando a sus alumnos qué opinaban ellos sobre el espíritu de la Navidad.

Es el que les prepara los regalos a los Reyes Magos dijo una niña. Al momento unas cuantas manos regordetas se agitaban por los aires pidiendo la tanda para hablar.

Yo creo que ese espíritu es el que viene con Papa Noel y le ayuda a pujar por el saco de los juguetes, porque le tiene que pesar un montón.
Las opiniones fueron tan diversas que hasta hubo uno de los que van de listillos por la vida y ven tanta televisión, que le echó la culpa a la maldita crisis de la que tanto hablaba su papá, aunque él no entendía que era, pero llego a la conclusión que por eso el espíritu solo se presentaba en Navidad, para que no lo atrapara la crisis.

Ya veo que estáis todos muy bien informados dijo la profesora con una ligera sonrisa Tal vez estéis interesados en conocer mi opinión sobre ese tema.

Por unanimidad todos dijeron que deseaban escucharla: les gustaban tantos las historias que les contaba su profe que, mientras ella hablaba, el silencio era absoluto. Así que la mujer comenzó su relato.

Hubo una vez un matrimonio que viajó varios días para volver a su pueblo, pero cuando llegó todas las posadas estaban ocupadas. La mujer estaba embarazada de su primer hijo. Una posadera que tenía la posada llena pero que se compadeció de ellos, les ofreció un establo muy amplio que tenía y que en aquel momento estaba medio vacío: tan solo había una mula y un buey. El matrimonio estaría calentito hasta que encontrase un lugar donde alojarse. Era gente sencilla y agradecieron el ofrecimiento, pues su hijo estaba a punto de nacer. Pasados unos días, un precioso niño reposaba sobre uno de los pesebres recubierto con una confortable piel de borrego que lo mantenía calentito. Era una criatura excepcional, sonreía a todos e incluso parecía entender todo lo que le decían. Sus vecinos se esforzaban por llevarles comida y algún que otro regalo para aquel precioso niño llamado Jesús.

»Como en cualquier establo, compartían el espacio una familia de ratones que, aunque no se dejaban ver por los humanos, no tardaron en acercarse a aquel precioso niño. Era una familia de ratones muy numerosa y todos querían estar cerca del niño. Al final de todos, un pequeño ratoncito de color azafrán muy diferente a los demás daba algún que otro saltito para ver también al pequeñín. Toda su familia lo rechazaba debido a su color.

»Jesús, que todavía no sabía hablar, miró a los ratones y estos le obedecieron retirándose a un lado, entonces con un gesto de su manita pidió al ratoncito de color diferente que se acercara. Este gesto del niño no fue compartido por la familia de ratones, exceptuando, claro está, al ratoncillo de color azafrán, que agradeció aquel pequeño gesto como si le hubiesen concedido una preciosa medalla.

La maestra hizo un paréntesis y miró complacida a sus alumnos, que estaban totalmente embelesados con su relato, y se decidió a continuar.

Ya sabéis que donde hay ratones suele haber gatos, y aquella ocasión fue propicia para que un par de enormes gatos aparecieran por sorpresa y se relamieran del gran festín que tenían ante sus ojos. Ni que decir tiene que el caos y el miedo se apoderó de toda aquella familia y, ante el asombro de todos, el pequeño ratón color azafrán dio un enorme salto hasta la ventana, a través de cuyos cristales se colaban unos rayos de sol muy intensos.

»¡Vamos, huid! les gritó a sus familiares el ratoncillo mientras el reflejo del sol en su piel color azafrán brillante deslumbraba a los gatos de tal manera que no podían avanzar. Ni que decir tiene que los ratones desaparecieron a la velocidad del viento. Mientras el ratoncillo seguía delante de la ventana, en el establo ya solo quedaba él. Los dos gatos, pasado el primer susto, se acercaban a él con muy malas intenciones, pero cuando lo tenían muy cerca de sus bigotes y estaban dispuestos a lanzarse sobre su presa, el primero salió lanzado por los aires debido a una gran coz de la mula. Y su compañero de caza tuvo igual suerte, pues la vaca le dio tal golpe con su cola que quedó aplastado en una viga del techo.

»Después de unos minutos, toda la familia de ratones volvió a salir de sus agujeros y vitoreó a aquel ratoncillo de color azafrán que había sido tan valiente de arriesgar su vida para salvar la de ellos, aunque siempre lo habían despreciado por ser diferente a los demás.   

»Esta fue la primera Navidad sobre la faz de la tierra y, gracias a este gesto, un pequeño espíritu nació también en ella gracias al gesto de aquel ratoncillo color azafrán y ha ido propagando la generosidad de la gente en Navidad durante miles de años por todo el mundo.

¿Qué tal, niños, os ha gustado mi relato? preguntó la profesora a sus alumnos.

Todos aplaudieron entusiasmados y, como siempre, acabaron lanzándose a abrazarla y besarla. Eso quería decir que las fiestas se aproximaban y, con ellas, el Espíritu de la Navidad.

                                                                   
                                                                                                          Carol Simón