dimecres, 21 de maig del 2014

Contes de por o fantasmes


Diversos aspectes interessants:
1. Edgar Allan Poe traduït per Cortázar.
2. Prolepsi (s’avança informació): sabem que mataran el vell
3. Aparent paradoxa: l’assassí no és boig (segons ell)
4. Negació de l’evidència: és boig.
5. Anàfora per crear ritme i ajudar a donar la impressió que ens parla una persona obsessiva
6. Assassinat en aparença no motivat, amb un mòbil fútil
7. Qui és la víctima? Què la uneix a l’assassí?
8. A qui ho explica? Qui és el receptor del missatge? Certa boira que embolcalla la història.
9. Elements de pausa (descripció).
10. Acceleració de la història quan arriba la policia.








dimarts, 20 de maig del 2014

La Tecla i en Teo


Hi havia una vegada dos germans bessons, la Tecla i en Teo, que vivien a l'Hospitalet.

Els agradava molt i molt jugar a aventurers, ja que des de ben petits els seus pares els havien explicat un munt d'històries i de contes. Ara que ja en sabien llegir s'ho passaven d'allò més bé llegint contes i llibres i s'imaginaven les seves pròpies aventures quan anaven al parc en bicicleta o patinet, o per vacances a la platja o a la muntanya.

Pare, m'ajudes a construir una nau espacial amb cartró pedra? deia en Teo−. Vull ser un cavaller de la galàxia, com en aquella aventura que m'explicaves de petit.

Ara no tinc gaire temps fill. Millor ens hi posem quan arribin les vacances responia el pare.

Mare, m'ajudes a fer-me un vestit d'arqueòloga? Vull buscar restes la propera vegada que anem d'excursió a la muntanya.

Ara no puc, Tecla, he de fer el sopar i endreçar la casa responia la mare.

A poc a poc la Tecla i en Teo van descobrir que també podien viure aventures sense sortir de casa, mirant la tele i jugant a l'ordinador. I com que els pares sempre estaven molt enfeinats i mai trobaven el moment per jugar a aventures amb ells, la tele i els jocs d'ordinador van començar a ser els seus nous companys.

Que bé! Aquí estirat al sofà no em canso gens! va dir en Teo.
−Ja tens raó” li va respondre la Tecla.

Es passaven força estones jugant i veient sèries davant les pantalles i els costava fer cas als pares quan els cridaven per fer els deures, per sopar o a l'hora del bany.

Teo, apaga la tele i passa cap a la banyera manava la mare.
Primer que es banyi la Tecla responia en Teo des del sofà.
Ahir ja va anar-hi ella primer. No em facis enfadar insistia la mare.

I a mesura que els bessons es tornaven cada cop més desobedients, també anaven passant més estona amb la Wii, la Play, la tauleta i qualsevol artefacte que tingués tecles, comandaments o botons digitals; i com que estaven tan i tan enganxats als seus jocs virtuals, no van adonar-se que els seu cos… començava  a patir uns canvis ben estranys!

Com que ja no jugaven al parc amb altres nens, i gairebé no els tocava el sol, la seva pell se’ls estava tornant del color blanquinós de la coliflor; com que no apartaven la vista de les pantalles, els ulls se’ls estaven envermellint com la salsa de tomàquet; i de tant pitjar comandaments i de tocar pantalles, els dits se’ls estaven fent tant gruixuts com un frankfurt amb quètxup.

Una tarda, mentre esperaven que la mare tornés de comprar, de sobte la tele es va apagar amb un soroll ben estrany.

Oh, quina mala sort! Estàvem guanyant la batalla als zombies! va dir en Teo−. I ara què fem?

Quin desastre! va queixar-se la Tecla−. Volia acabar la partida!

I mentre els dos bessons es quedaven sense videojoc, més avorrits que un peix bullit, i mirant-se l’un a l’altre sense saber què fer, una resplendor verda fluorescent amb forma fantasmagòrica va començar a il·luminar la pantalla de la tele i una veu d’ultratomba ressonà per tota la sala.

Ha ha ha! Ho ho ho!Esteu avorrits, nens? –va dir la veu del fantasma. Em dic Pere, Pere Verd Mongeta, i sóc el virus més terriblement fluorescent de tots els temps. Visc dins els ordinadors, la Wii, la Play, els mòbils, les tauletes, els iPads, els iPhones i tots els aparells tecnològics i jocs que serveixen per passar l’estona. M’apodero de la intel·ligència dels nens que passen hores i hores jugant als videojocs, perquè mai més tornin a guanyar a cap joc!

En Teo i la Tecla miraven en Pere Verd Mongeta amb la boca oberta, i els ulls tant rodons com un mussol. Ni tan sols s’atrevien a parlar!

El virus va seguir parlant:

Us preguntareu que com ho faig, oi? Doncs els hipnotitzo amb la meva meu súper resplendor verda mongeta de superpoders ultrahiptonitzants i traspasso la intel·ligència dels seus petits caparrons innocents al meu disc dur… I quan es desperten –ha, ha, ha! són incapaços de recordar-se de res del que ha passat… i quan tornen a jugar als seus videojocs –ho, ho, ho! perden totes les partides, una rere l’altra!

En Teo i la Tecla, superada por inicial, van reaccionar com el Virus no s’ho esperava pas: van buscar les seves pistoles d’aigua i Xop, Xop, Xop!: el color verd fluorescent del virus es va anar apagant a poc a poc, fins que va quedar reduït a unes taques de color verd fastigós.

Ja pensaven els bessons que s'havien desfet completament del temible Pere Verd Mongeta quan les taques de color verd fastigós es van fondre entre elles i va ressorgir el virus, encara més amenaçant.

No us podreu pas alliberar de mi tan fàcilment. En un tres i no res em faré amb els vostres petits cervells! Ha ha ha! Ho ho ho! Qui riu, l'últim riu millor! va xisclar.

La Tecla i en Teo es van mirar. El seu futur no pintava gens bé. Si almenys tinguessin l'ajuda dels pares... però havien sortit a fer un encàrrec i estaven ben sols. En Teo es va envalentir.

Però això no és just.  Per què no vols els nostres cervells?

El temible Pere Verd Mongeta va mostrar un somriure tot ple de mongetes blanques. Semblava gaudir moltíssim amb les cares de confusió dels bessons.

Us assembleu tots molt. A cada casa que m'infiltro, trobo nens como vosaltres. Les bicicletes queden repenjades a la paret, els jocs de taula oblidats al traster... I jo m'estic amagat als cables de les seves videoconsoles, esperant fallades del sistema. Sempre m'ha agradat guanyar, detesto perdre, i amb els vostres petits cervells és més fàcil. Les mans de Pere Verd Mongeta van assenyalar el cap dels bessons. Preparats? Ha arribat el moment d'acomiadar-vos de la vostra intel·ligència!

“Així que tots feien igual?”, va pensar la Tecla. Tots els nens del món donaven a en Pere Verd Mongeta el poder que necessitava per fer-se més i més poderós. Per desfer-se’n, doncs, haurien de fer trontollar el seu poder d'alguna forma. La Tecla va tenir una idea.

Apaga la tele, Teo! Guardem els comandaments a la tauleta, ràpid! va cridar.

Tots dos es van afanyar i van descobrir meravellats que el virus començava a esvair-se, ara era una petita ombra verda.

Això funciona! Anem a l'habitació i obrim els nostres llibres d'aventures! Traiem de l'armari tots els nostres jocs de taula! va cridar en Teo.

No feu això, sisplau... Torneu a encendre la videocons... va xiuxiuejar en Pere Verd Mongeta.

I així va ser com van deixar de veure totalment el temible virus. Allà on abans hi era, ara només quedava un petit bassal de sopa de verdures.

Quan la mare va arribar de la compra i va veure aquell “moc” verd fastigós va preguntar què havia passat i es va quedar tan bocabadada com els bessons. Entre tots tres la van recollir i la van tancar en un pot de vidre, ben segellat i lacrat perquè mai més en tornés a sortir. Això sí, els nens van fer la promesa de mai més tornar a jugar més de mitja hora a la videoconsola, tal com deien els seus pares.

Aquells canvis tan estranys de la pell, dels ulls i dels dits aviat van tornar a ser normals, ja que cada dia sortien a jugar al parc, a l’aire lliure. Aquell maleït virus mai més va tornar a aparèixer.



I ve aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.


                                                                       Jaume, Marta, Rosario i Cristina

dijous, 15 de maig del 2014

Google glass kids

Hi havia una vegada una reunió del club de fans del videojoc El bosc encantat. La cara de la Laia, plena de pigues i emmarcada per la seva cabellera pèl-roja, sobresortia per damunt de la filera dels nens i nenes de sis anys. També ho feia la seva disfressa de la Clöe, la protagonista femenina del joc, capaç de viatjar en el temps gràcies a les seves ulleres supermodernes –les Google glass kids!– l i a una porta màgica, que s’activava al prémer el botó de la sivella de la seva futurista roba esportiva rosa.
–Silenci! –va exclamar la Laia per mantenir l’ordre.
I els ulls verds li brillaven mentre recolzava les lents damunt del serrell. De cop i volta, va rebre una empenta fortíssima i gairebé li cauen a terra en picat.
–¡Aquí no se cuela ni mi abuela! –va dir la Laia, assenyalant un nen-. Uri, si us plau, acompanya a aquest espavilat al seu lloc. 
–Jo no em mouré pas d’aquí –va dir el colón abans de trepitjar-li un peu a l’Oriol.
Des de les Google glass kids del Zack –l’altre protagonista del videojoc–, clavades entre els cabells rossos punxeguts, fins a la futurista roba esportiva blava, a joc amb els seus ulls, el cos de sis anys de l’Oriol va tremolar. I, amb quatre empentes ben donades, es va encarregar de fer tornar a la posició original a aquell malcarat. Després va tornar al costat de la Laia. I tots dos van xisclar al mateix temps. Estaven a punt d’aconseguir la segona part de les seves aventures preferides i, potser, una invitació gratuïta per accedir al parc temàtic El bosc encantat. Bé, això  si eren uns dels cent primers visitants del club de fans.
–Aquí teniu el vostre número –va remugar el vigilant de l’entrada-. Sort! Següent.
La Laia va mirar l’Oriol. Va esbufegar. Tots dos van comptar fins a tres. Van voltejar els papers. Amb els ulls humits, un crit agut els va sortir de dins. Havien entrat al local en la posició 102 i 103, respectivament.
–Hem fet cua tot el matí! –va protestar la Laia davant del vigilant i va deixar caure el seu número a terra–. No s’hi val! Ha de haver-hi alguna manera! Hem d’anar gratis al parc temàtic!
L’home es va gratar la gorra de l’uniforme, es va mirar la Laia i es va picar el front amb el palmell de la mà.
–Ja ho tinc! Com no se m’ha acudit abans! Torneu l’any vinent. I sort. Següent.
–Doncs això farem –va  dir l’Oriol, somrient.
–No farem això! –va cridar la Laia–. De vegades em fas emprenyar tant, Oriol.
Capcota, va caminar en direcció al lavabo perquè ningú veies com plorava. De sobte un nen d’uns onze anys la va abordar. Anava disfressat gairebé a la perfecció de Kurt, el cap dels pirates interplanetaris malvats, els enemics de la Clöe i el Zack, i tan sols li mancaven les Google glass kids.
–Ei, pava. Em dic Aleix. També m’he quedat sense entrada. Però no passa re. Hi ha un altra manera d’anar al parc temàtic.
–Quina? –van preguntar la Laia, amb els ulls com taronges.
Li va fer llegir la resposta a la pantalla d’una tauleta. Konga, l’empresa fabricant del videojoc, regalava exemplars d’El bosc encantat 2 i entrades gratuïtes del parc temàtic al tres primers d’arribar a un lloc concret de la Fageda Obscura, i facilitava uns números per introduir al GPS.  
–No ho sé, no ho sé –va dir la Laia-. No ho veig clar.
–Parles seriosament –i Aleix es va escurar la gola-. No siguis poruga, pava. Ho posa al web de Konga. I no es poden escriure mentides a Internet.
–Doncs jo ho veig claríssim –va dir l’Oriol, boig per anar al parc, amb la tablet a la punta del nas–. A més, té raó l’Aleix. No es pot mentir a Internet. Què perdem per intentar-ho?
–Entesos –va dir la Laia–. Però...
–Perfecte, pavos –la va interrompre l’Aleix i els hi va picar el ullet-. Sortirem ara mateix. No sigui que es faci de nit. I no els digueu re als pares.
–Entesos. Però necessito un moment. Encara hem de fer una coseta de no res –va continuar la Laia i va xiuxiuejar un secret a cau d’orella de l’Oriol.
Tots dos van somriure, entremaliats. Van aixecar els polzes. Decidit, l’Oriol va situar-se el primer de la cua d’entrada mentre el vigilant tractava de posar ordre enmig del caos, sense adonar-se que la Laia li havia guanyat l’esquena.
–Té, zaska! Això t’ho has guanyat! –va exclamar la Laia després de fer un salt i tapar-li la cara amb la gorra.
I va fer un gest amb la mà abans que el de seguretat fos atropellat per una munió de marrecs i van sortir rabent cap a fora. De seguida l’Aleix va introduir números al GPS de la tablet. Confiat en les seves possibilitats, va obrir la marxa. La Laia i l’Oriol el van seguir fins a la Fageda obscura, com xais de camí a l’escorxador. Una ruta de muntanya, tota asfaltada de pedretes, els hi va ajudar a fer la pujada. En qüestió de minuts, van perdre l’alè enmig de la boira, on només es veien troncs foscos d’arbres, matolls, males herbes. A prop de la boca d’un esquerdat pou d’aigua sense assenyalar, era el nostre destí: un clar en el bosc, sense boira, amb sorra fina i pedres gegants pertot arreu, tan grans per fer invisible els voltants.
–Ja hi som! –va exclamar l’Aleix.
La Laia va tombar el cap d’esquerra a dreta.
–Però si aquí no hi ha res!
–T’equivoques, pava –va dir l’Aleix, glaçant la sang dels porucs amb el seu to de veu–. I tant que n’hi ha, de coses!
–I on són? –va preguntar l’Oriol, desconcertat.
–Aquí mateix –va dir l’Aleix.
I, d’una estrebada, els va robar les Google glass kids. La Laia i l’Oriol van intentar recuperar-les. Però, a banda d’uns quants blaus i del mal dels braços retorçats, van aconseguir un sonor fracàs en el seu intent.
–Estem perduts! –van exclamar tots dos al veure com l’Aleix fugia com un endimoniat.
Incapaç de tornar a casa sense la aplicació GPS de les ulleres, l’Oriol es va agenollar. I va clavar dos o tres cops de puny a terra. Amb les mans, la Laia li va reclamar tranquil·litat i li va ordenar que la seguís. De seguida l’Oriol va obrir els ulls de bat a bat. Anaven darrere de les petjades a la sorra de l’Aleix. Després un crit, un udol terrorífic, els va fer xiular les oïdes. Es van aturar de cop. Les Google glass kids eren a terra, a prop del pou d’aigua.
–Ajudeu-me, nois –va somicar l’Aleix des del fons–. Ajudeu-me a sortir d’aquí.
–Què no has vist el pou? –va dir la Laia–. Però si duies les ulleres!
Les rialles es podien sentir a kilòmetres de distancia.      
–Tranquil. Tindràs la nostra ajuda. No tots som com tu –va dir l’Oriol, sense deixar de riure, després d’esbrinar els pensaments de la Laia amb un cop d’ull–. Estàs a punt de rebre-la. 
Una sargantana, sortida de l’esquerda d’una de les pedres que no havien caigut al buit, va volar per l’aire. I va aterrar al fons del pou. Amb l’obscuritat, l’Aleix la va confondre amb una serp. Entre xiscles esgarrifosos, va fer un salt. I va clavar els dits a la boca d’entrada del pou. Ja estava a punt de sortir d’allà quan la Laia i l’Oriol es van distanciar cames ajudeu-me.  Les seves Google glass kids ballaven davant dels seus ulls. I reien sense descans. Formaven una parella invencible. 
I, vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.


                                                                                                                                                                                        Rafa, Lucía, Carol i Mercedes

divendres, 2 de maig del 2014

Cuatro formas diferentes

Sin título
Eran las nueve de la noche. Dentro de la mansión, el señor Gaultier cogió de su escritorio el último ejemplar de la revista de variedades que recibía puntualmente y la leyó. A la mañana siguiente, encontraron el cuerpo inerte junto a su pistola.

Todos los caminos llevan a Roma
9 p.m. Dentro de la mansión, el señor Gaultier, cuyo currículum vitae nos daría cuenta de su alto estatus, cogió de su escritorio el último ejemplar de la revista de pecata minuta que recibía ab aeterno y la leyó ipso facto. A la mañana siguiente, encontraron el córpore insepulto junto a su pistola.

El ser o no ser del señor Gaultier
Solo sé que no sé nada, pero también sé que eran las nueve de la noche. Dentro de la mansión, el señor Gaultier cogió de su escritorio el último ejemplar de la revista de variedades que recibía puntualmente, porque el ser humano desea por naturaleza saber. Como todo fluye, la leyó; solo hay un deseo motriz: el deseo. A la mañana siguiente, el cuerpo del señor Gaultier fue encontrado junto a su pistola. El corazón tiene razones que la razón no entiende.

El diario de Ana Rosa
Estaba yo en el piso superior, terminando de recoger el estudio del señor. Deberían de ser las nueve de la noche. Normalmente no me retraso tanto, pero aquel día habíamos tenido problemas en la cocina. Luisa se había confundido otra vez con las cantidades para la comida del día siguiente. Recuerdo que el señor entró en la estancia, me saludó y cogió de su escritorio una revista de las muchas que lee. Siempre ha sido un apasionado de la lectura. Se sentó en su butaca y comenzó a leerla. En un momento dado, su rostro se descompuso, como si hubiera visto algo que no debiera. No le di demasiada importancia, si algo he aprendido es que en mi trabajo la discreción es importante. Me retiré del estudio y me despedí como cada día. Entonces no sabía que esa sería la última vez que lo vería con vida... ¡Que Dios lo tenga en su gloria! Por la mañana, entré en su dormitorio, porque era extraño que todavía no se hubiera levantado. Creo que jamás podré olvidar esa escena. Esa sangre... Esos ojos desorbitados... Su cuerpo yacía sin vida sobre la cama, junto a la pistola que tenía guardada bajo llave en su mesilla de noche. No me explico qué le pudo llevar a hacer eso. Se le veía un hombre con una vida tan serena.

Oda al señor Gaultier
Nueve campanadas trajo el aire,
anunciaban una risa y ocho llantos.
El señor Gaultier ensimismado,
un pasatiempo borraba sus
desencantos cotidianos.
No habrá un nuevo amanecer.
Una pistola fría descansa junto a su cuerpo,
aquella que sesgó su vida.


Marta Ciurana