divendres, 14 de novembre del 2014

On és en Jesús?



Eren dos quarts de tres del dia vint-i-u de desembre, quan les classes de primer de primària es preparaven per actuar a la funció de Nadal. Es disposaven a representar un pessebre vivent i a cantar un recull de nadales davant d’un públic entusiasta format per familiars, amics i docents.
La professora de música, la Maria, feia recompte dels petits personatges: vint pastors, vint pastoretes, vuit ovelles, deu gallines, set pescadors, nou filaneres, tres caganers, quatre xaiets, set aneguets, dotze angelets, deu estels, tres reis, un Josep, una Maria, un nen Jesuset...
I el nen! On és el nen????
La Maria s’emportà les mans al pit mentre uns rínxols se li escapaven del monyo.
Déu meu!!! On és el nen???
Les altres professores s’atansaren al cotxet buit d’en Martí, el bebè de deu mesos que havia de debutar amb el paper d’en Jesús, però que havia desaparegut misteriosament sense que ningú se n’adonés.
Nens i nenes: escolteu-me, si us plau! –cridà la professora de “mates”–. Boca tancada i orelles d’elefant! Algú ha vist en Martí?
 Calla Carme! –va dir la mestra de plàstica abaixant la veu i estirant-la de la màniga–.  Xst! Silenci! No podem espantar els nens. Hem de dissimular i buscar en Martí. Ha d’aparèixer!
Però què dius? Hem de trucar la policia ara mateix!
Calleu, si us plau! –va dir la coordinadora de primària, l’Aurora–. Gairebé en una hora començarà la funció, i malgrat el fred, ja tenim pares que fan cua al carrer per agafar un bon lloc al teatre. Hem de conservar la calma sigui com sigui! Vosaltres dues encarregueu-vos dels nens i digueu-los que ja hem trobat en Martí i que tot ha estat un malentès, i nosaltres dues –va dir mirant la Maria– el buscarem per tota l’escola. Si d’aquí a mitja hora no ha aparegut, trucarem a la policia. Apa, Maria, anem! I sobretot, noies: boca tancada i un somriure ben gran, que els nens estan molt il·lusionats. Continueu assajant i estigueu per ells, que jo m’encarrego de trucar al director.
L’Aurora baixava ràpidament les escales cap a la planta baixa mentre trucava al director, però el Sr. Pou duia el mòbil apagat perquè estava conduint cap a l’escola. Hauria de prendre les decisions sobre aquell problema tan greu tota sola.
A tres quarts de tres, el gimnàs bullia d’activitat amb uns actors envoltats d’ovelles de cotó fluix, peixos de paper de plata, globus amb forma d’estel, camells de cartó, inclús una cadira de rodes per un pastoret que s’havia trencat una cama. Les professores seguien retocant disfresses i maquillatges, i els nens ja ni se’n recordaven, del Jesuset desaparegut. Mentrestant, l’Aurora només feia que preguntar-se sobre la desaparició d’en Martí. On devia ser el nen? Què li devia haver passat? Com l’hi dirien a la seva mare? I qui se l’havia endut? El fet més lògic era suposar que l’havien raptat per exigir un rescat, i ben aviat, els delinqüents contactarien amb la família per demanar-los diners. Les dues professores disposaven només de vint minuts per buscar al nadó a contrarellotge.
Els nens cantaven “És nat en Jesuset” quan totes dues seguien escorcollant l’escola pam a pam. Van buscar per totes les classes:  a dins dels armaris, sota les taules, darrere les portes, als baguls de les joguines... Però en Martí no apareixia i el telèfon del director seguia desconnectat. Van continuar pel menjador, per l’aula de reforç i per la sala de professors, però sense èxit. Sonava de lluny el “Fum, fum,  fum” quan van arribar a la cuina. De sobte va irrompre un tro, i la poca claror grisa que entrava per les finestres es va anant enfosquint mentre la pluja començava a descarregar amb força sobre l’escola. Van encendre les llums, els neons van parpellejar i l’estança es va mostrar tant impersonal i freda com una sala d’hospital. Les dues professores es van mirar i van sentir una esgarrifança.
Jo agafo un ganivet –va dir la Maria.
Fes el que vulguis, però crec que estàs exagerant.
Escolta Aurora: això no m’agrada gens, tinc un mal pressentiment. Truquem ara mateix a la policia.
Mira: acabem amb la cuina i truquem. Segur que trobem en Martí, possiblement ha estat una broma dels nens...
Doncs jo tinc por... I si apareix malferit o quelcom pitjor? Som-hi, Aurora: si no truques tu, la truco jo mateixa!
D’acord, pot ser tens raó i és el millor... Truca-la i torna al gimnàs, que jo seguiré buscant. Però als nens no els hi diguis res, per què hem de fer la funció i no els podem espantar. Busqueu un ninot i que faci de Jesús.
Segur que vols quedar-te sola?
Cap problema. Apa, marxa!
Tingues molta cura... I bona sort!
L’últim que va veure de la Maria va ser l’estela dels seus rínxols. Darrere seu, la porta de la cuina es va tancar lentament amb un grinyol desagradable. L’Aurora donava una última ullada a la cuina quan un altre tro va inundar l’estança amb llum antinatural, tot seguit del so característic i d’un tremolor de vidres. La resplendor violeta es va reflectir a la porta metàl·lica de la càmera frigorífica i va espantar la noia. La por la va obligar a quedar-se immòbil mentre una successió d’imatges terrorífiques desfilaven pel seu cap. Encara no havien buscat dins de l’enorme frigorífic! Com se’ls podia haver passat? L’electrodomèstic semblava emetre un batec greu i atreia l’Aurora contra la seva voluntat. La noia no podia fer altra cosa que apropar-s’hi amb molta lentitud mentre al cap li colpia un únic comès: «Has d’obrir la porta, has d’obrir la porta, has d’obrir la porta». Sentia el cos glaçat i sense força, però encara va tenir esma d’allargar cap a la maneta metàl·lica una mà que semblava de plom i comptar fins a tres per donar-se valor. Havia d’obrir la porta fos com fos... «a la una, a les dues i a les tres... he d’agafar la maneta i girar-la... », «a la una, a les dues i a les tres... he d’obrir la porta i mirar a dins... », «a la una, a les dues i a les tres... he de mirar a dins i trobar a un Martí mort i congelat... amb els llavis violetes i la pell coberta de gebre... ». I finalment, empesa per la mateixa por, es va decidir a obrir la porta de cop amb un moviment ràpid i molt brusc, acompanyat d’un crit sord. La porta va quedar oberta de bat a bat mentre el gegant de glaç vessava la seva llum blanquinosa sobre la noia. El baf congelat de l’interior va començar a escampar-se com un núvol de boira per envoltar una Aurora que, a poc a poc, es va deixar caure a terra fins a agrair el tacte fred i dur de les rajoles i la seva olor de desinfectant.
Quan sonaven dos quarts de quatre al campanar de l’església, el teatre ja estava ple de gom a gom. Les llums de la sala es van apagar i tothom va preparar el mòbil per gravar la funció. Les pantalles tàctils van esquitxar la foscor com petits estels blaus d’un arbre de Nadal. El teló va obrir-se amb el consegüent murmuri general i van sonar els primers acords d’una nadala, i tot seguit les veus innocents dels nens de sis anys. La policia va aprofitar aquell moment per entrar per la porta posterior de l’escola amb molta discreció per trobar-se amb el director i amb una coordinadora molt afectada. Els aplaudiments llunyans van dificultar de forma inesperada la conversa amb els agents, i van haver d’esperar uns moments per continuar amb les seves preguntes.
Les tres nenes que s’havien endut el Martí per disfressar-lo de Jesús van ser castigades. Van aparèixer al gimnàs amb un Martí engominat, amb les galtes pintades de vermell, les parpelles de blau cel i les ungles de color fúcsia. Li havien embolicat amb tuls de color rosa i l’havien passejat en un cotxet de nines decorat amb tota mena de motius nadalencs. Sortosament, en aquell moment el Martí dormia al seu bressol, cobert per una flassada blanca i fruint del seu xumet, mentre representava amb naturalitat el seu paper sobre l’escenari.
Aquella nit l’Aurora va tenir malsons. Es va haver d’aixecar del llit mentre el seu marit dormia. Es volia prendre un got de llet calenta per intentar agafar el son. Encara plovia, però se sentia arrecerada a casa i afortunadament el Martí no havia pres mal. La noia va entrar distreta a la cuina, i tot just quan es disposava a obrir la nevera, es va aturar de sobte. Havia d’agafar la llet per escalfar-la, però s’ho va repensar millor i va decidir-se per un got d’aigua de l’aixeta. Aquella nit, no pensava obrir el frigorífic.

                                                                                                                                                  Cristina Niubó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada