El gat que somreia

Durant aquell pont de la Puríssima va ploure a bots i barrals. Com els meus plans consistien a gaudir del sofà i fer poca cosa més, em va semblar que el temps m’acompanyava. Tenia gana i em vaig preparar un sopar decent. Quan vaig agafar una cigarreta, vaig veure que era l’ultima que em quedava. Renoi! Amb la nit que feia i hauria de baixar al carrer! Tot renegant, vaig posar-me la jaqueta i vaig baixar les escales deixant una estela de fum. La pluja es va encarregar d’apagar la burilla amb fúria. Als deu metres ja tenia els pantalons xops, i quan vaig arribar a la riera, vaig comprovar que al voltant no quedava cap bar obert a aquelles hores. Vaig creuar el pont que passava sobre un riu d’aigües enfurismades per enfilar el carreró que pujava fent ziga-zagues fins a l’església. Era el camí més curt per arribar a l’estació dels autobusos i a la seva màquina de tabac. Un llamp va il·luminar de violeta el campanar i el seu so rotund em va provocar un mal pressentiment. Prou sabia que aquell poble quedava gairebé desert passat l’estiu, i quan tornava sense èxit de l’estació tancada, em va parèixer que algú em seguia. Al tombar-me no vaig veure a ningú, només un gat xop i esquifit que semblava mirar-me, però vaig accelerar el pas perquè aquella sensació incòmoda m’havia posat alerta. En tornar-me a endinsar pels carrerons del nucli antic, encara sentia una presència al darrere.

L’adrenalina em circulava per la sang i la suor començava a amarar-me l’esquena. Amoïnat, vaig trencar per un carreró fosc i vaig amagar-me a la primera porta que vaig trobar oberta. El so de la pluja contra l’empedrat va esmorteir els grinyols de les frontisses al girar. A les fosques, vaig atrevir-me a mirar amb cura pel petit vidre brut de la porta, i em va semblar veure passar ràpidament una ombra. Arraulit al meu amagatall, vaig esperar una bona estona fins que em vaig calmar. Fora només es veia la foscor d’un carrer mal il·luminat. Estava nerviós i em moria per una cigarreta. Quan pensava que tot havia estat producte de la meva imaginació, vaig decidir continuar fins a casa, però al girar la maneta de la porta vaig comprovar que estava tancada. Per més que la forçava es resistia a obrir-se. Què podia fer? No portava el mòbil a sobre i per aquell carreró no passava ni un ànima; només podia trucar a la porta de qualsevol veí malgrat les hores que eren. Decidit a trobar ajut, vaig buscar un interruptor en aquell vestíbul, i en tocar-ho, una bombeta nua va vessar la seva llum per uns instants i va petar de cop. Em vaig quedar glaçat, immers en una foscor que m’engolia. Vaig recordar que duia l’encenedor a la butxaca i trepitjant els vidres amb una sensació molt desagradable, em vaig apropar on abans havia vist una escala. A dalt de tot, una claraboia trencada deixava colar-se la pluja i certa claror. Vaig pujar a poc a poc, i tot just quan arribava al primer pis, la flama ataronjada es va apagar de sobte. Com era possible que també s’espatllés l’encenedor? Una mena de corrent em va fregar el clatell i confesso que vaig sentir por. Tenia la gola seca i necessitava aire. L’angoixa se’m va instal·lar a l’estómac i em vaig haver de calmar. Va passar una estona on només sentia la pluja i la meva respiració. Vaig continuar, i quasi a les palpentes vaig trobar una porta al replà. Vaig aixecar el picaporta i vaig trucar. Els tres cops van sonar massa estridents enmig de la foscor i van rebotar per tota l’escala. Vaig esperar durant molt de temps i quan anava a trucar de nou, vaig notar que la porta era oberta. La vaig empènyer amb precaució, molt a poc a poc, i em va aturar la pudor de resclosit i a humitat que sortia de dins. Amb un fil de veu vaig preguntar si hi havia algú, però no vaig obtenir resposta. Sentia una força invisible que m’empenyia cap endins i que m’impedia oposar-m’hi. De sobte, alguna cosa em va passar per les cames. Espantat, vaig donar uns cops de peu a la foscor, però el miol d’un gat em va fer entendre que només es tractava d’un pobre animal. La pudor era cada vegada més intensa però necessitava trobar l’habitant del pis. Una resplendor esmorteïda es colava des de la cantonada del final del passadís. Vaig tornar a preguntar en veu alta. Sentia al gat fregant-se’m a les cames, i en abaixar la vista em va sorprendre que ara fossin tres felins en lloc d’un. Vaig entrar a un saló decorat amb mobles vells, amb una porta mig oberta al fons i un balancí buit que es movia sol. Volia pensar que el balanceig havia estat obra d’un gat i que la pudor provenia de les restes de menjar que hi havia a la taula. Tenia ganes de vomitar i no hi havia rastre de ningú, només gats i més gats: estirats al sofà, dormitant a les butaques i escampats a les catifes. No vaig tenir valor d’entrar a l’habitació del fons perquè sabia que trobaria quelcom espantós i, en girar-me per marxar, em va semblar veure una forma humana sortint del meu camp de visió. Vaig intentar fugir però els gats m’impedien el pas i miolaven amb un so estrident. Sentia uns ulls perforant-me el clatell i de nou aquell alè fred que havia notat a l’escala. El terror es va apoderar de mi, i corrent com un boig, em vaig precipitar escales a baix, a les fosques. Sense preocupar-me d’evitar els vidres trencats, vaig arribar a la porta de ferro per colpejar-la amb totes les meves forces, i finalment vaig aconseguir obrir-la per caure al carreró.

Hores més tard, sortia d’un bar de carretera, begut i amb la roba xopa. Esgotat, em vaig enfonsar al seient del meu cotxe, i fumant una altra cigarreta, vaig veure despuntar un dia gris i plujós. Duia algun tall al peu i podia recordar la sensació esgarrifosa que havia sentit al clatell. Allà mateix, em vaig quedar adormit fins passat el migdia. En somnis, vaig veure un gat mullat i famolenc que somreia mentre jo obria la porta del fons del saló. A sobre del llit, jeia el cadàver d’una dona gran envoltada de gats. Feia dies que havia mort, però ningú l’havia trobat a faltar. Ja se sap que, en arribar la tardor, alguns pobles de la costa queden gairebé deserts.

                                                                                                             Cristina Niubó