Córrer de por

En Robert havia decidit que la darrera sessió d'entrenament de la setmana fos diferent. Afrontava així els dies previs que el durien al seu particular Olimp: córrer la seva tretzena marató. Feia dies que no s'allunyava gaire dels carrers i avingudes del barri on vivia i per això va voler aprofitar el vespre de diumenge per trotar relaxadament pels vorals del riu sense cap altra fita que visualitzar els quaranta-dos quilòmetres i escaig de la prova reina de l'atletisme.

Travessà la plaça Major direcció cap a l'estació deixant enrere el xivarri de les terrasses dels bars i de la canalla que exhaurien les darreres hores de diumenge. Després d'uns quinze minuts de carrera suau s'endinsà pels carrers de la zona industrial. Era deserta del tot: ni persones traginant, ni cotxes aparcats, ni camions de repartiment... Era diumenge al vespre i fins a la matinada res no tornaria a sacsejar aquell espai de petits tallers, magatzems i immenses naus. Les restes de la festa de la matinada anterior a la porta d'una discoteca semblaven l'únic testimoni d'activitat recent. Llavors en Robert pensà que seria convenient, de retorn cap a casa, evitar passar per aquells solitaris carrers en plena foscor. Va mirar amb desconfiança a banda i banda del carrer i instintivament intensificà el ritme de carrera, just en el moment que un cop d'aire refredà la suor del seu clatell i un calfred li baixà per l'esquena fins a les puntes dels dits.

Després d'uns minuts, i reprès un ritme més suau, en Robert entrà al parc del riu, un espai obert amb àmplies panoràmiques delimitat pel riu, canyissars i matolls. El va sobtar que no hi hagués ningú passejant, corrent o en bicicleta. Aquell era un espai molt freqüentat per famílies, corredors i grups de ciclistes. Però era diumenge al vespre, potser un dels moments de la setmana menys previsibles, just a la frontera temporal entre el cap de setmana festiu i l'inici de la rutina setmanal. Diumenge al vespre representa l'essència del temps marginal on tot és possible i res està previst. Com marginal era aquell espai per on transcorrien els seus entrenaments, un espai ni rural ni urbà, entre horts i algun clap de bosc, entre barriades, polígons industrials, ponts i autovies, un espai intensament transitat entre setmana i extremadament solitari fora d'hores.

Va seguir corrent pel camí de terra paral·lel al riu. Només sentia les seves petjades i la fressa de canyes i fulles agitades per la brisa del terral. Tot aparentment normal, però solitari. Massa solitari.

Tornà a accelerar el ritme de carrera, ja que volia complir el propòsit de no travessar aquells paratges acompanyat tan sols per la foscor. En Robert va arribar fins a la torre de guaita, el punt de retorn que s'havia proposat, l'equador del seu entrenament. Hi pujà i esperà durant una breu estona per contemplar els jocs de colors que tenyirien el cel amb la posta de sol. Poc després se sentí alleujat per tanta bellesa enmig la solitud i el silenci. Era un petit premi a l'esforç dels entrenaments realitzats durant setmanes, la imatge que recordaria en els moments difícils de la marató que l'esperava. Embolcallat per l'èpica dels seus pensaments, en Robert inicià el retorn cap a casa. La brisa a la vora del riu era cada vegada més notòria i refrescava ràpidament la seva pell amarada de suor. Potser havia estat massa temps veient la posta de sol. Llavors copsà que no corria sol. A la seva esquena el sol, que començava a il·luminar les antípodes, donava pas a la foscor.

Arribà a una cruïlla de camins i s'aturà. Havia passat moltes vegades per allà però no reconeixia l'entorn. Llavors en Robert recordà les històries que li explicaven de ben petit sobre aquells indrets: –Mai no t'allunyis de la font ni vagis més enllà de la figuera de can Gual. Ningú n'ha retornat mai–. Eren històries per espantar la canalla. Amb els anys havia recorregut aquells indrets tantes vegades i els coneixia tan bé...

Però amb la foscor tot canviava. Qualsevol ombra desdibuixava la realitat, qualsevol remor s'intensificava i tot un ventall de pors se li feien presents. Després de rumiar uns segons, gairebé a l'atzar, escollí el camí de la dreta, el més ample i planer. Se sentia perseguit i no gosava mirar enrere, era com si la foscor l'estigués atrapant. El seu cor bategava cada vegada més de pressa però, per contra, no aconseguia córrer més ràpid. Sentia que aquella no era la sessió d'entrenament que havia previst. En Robert ja no corria. Fugia d'una foscor que semblava engolir les seves petjades mentre avançava cap a algun lloc ignot. No es podia aturar amb la foscor darrere seu. Havia de seguir avançant per aquells solitaris paratges de la vora del riu. En Robert tenia ben identificades les pors que suposava afrontar un repte com córrer una marató. Eren perills objectius com ara la deshidratació en ple esforç, la calor, el cansament, una lesió, etc. Però ara l'assaltaven pors disfressades d'ombres i silenci barrejat amb remors desconegudes.

Mirà el cronòmetre i només havia passat un minut des que havia baixat de la torre de guaita. Un minut! Tan sols havia recorregut dos-cents metres! El seu pensament començà a trillar històries per no deixar-se vèncer per aquella por indefinida però intensa, que emanava de la foscor. Pensà en el mur del quilòmetre trenta-cinc de la marató. Llavors l'envaí el record d'aquells dissortats atletes que en els darrers mesos havien mort en plena cursa. Això l'angoixà fins a estremir-se. Contra quines pors haurien lluitat fins a defallir?

En Robert havia presenciat en un parell d'ocasions els esforços inútils dels equips sanitaris per reanimar atletes estesos a terra. Potser aquest fet el va trasbalsar fins al punt d'iniciar una mena d'investigació particular per esbrinar les possibles causes de tanta mort sobtada. No es va acontentar a llegir les notícies als diaris locals, o les mostres de condol a les xarxes socials, o de presenciar minuts de silenci en donar suport a familiars i amics d'abans d'algunes curses. D'ençà que havien augmentat aquests casos en Robert va voler trobar explicacions a aquest fenomen més enllà de les apuntades per la fredor de les estadístiques que alguns experts s'havien apressat a presentar: si hi ha més persones que participen en curses, hi ha més probabilitats que es donin casos de mort sobtada.

No, aquesta explicació no li valia a en Robert, i de converses amb altres amics també corredors i amb un dels organitzadors d'una de les curses on havia mort un corredor, va anar recollint dades. Repassà totes les notícies publicades i indagà en les classificacions de diferents curses penjades a Internet. A poc a poc va poder veure alguns elements de coincidència que l'intrigaven i el feien aparentment vulnerable. Tots els morts eren homes d'entre 40 i 50 anys –com en Robert–, cap d'ells no tenien marques personals excepcionals –com en Robert–, tots semblaven corredors aficionats i no pertanyien a cap club d'atletisme –com en Robert–, cap tenia registres en classificacions de curses de més de tres anys enrere –com en Robert–, tots vivien en poblacions de l'àrea metropolitana –com en Robert–, en barriades envoltades de polígons industrials, sectors marginals de boscos i rius, o zones properes a carreteres, ferrocarrils o autopistes –com en Robert–. Qui sap si algun dia s'havia creuat amb algun d'aquells atletes durant les seves sessions d'entrenament!

Massa coincidències. En Robert acostumava a entrenar-se pels parcs i avingudes del seu barri, però quan disposava de més temps solia arribar-se a les ribes del riu o a una zona de muntanya propera on s'hi arribava després de travessar el polígon industrial del seu poble. Talment com havia fet aquell vespre de diumenge, l'anterior a la seva tretzena marató. Mentre s'acabava de conformar aquest pensament en el seu cap, per enèsima vegada durant els darreres setmanes, s'adonà que no distingia el terra on trepitjava ni els objectes que l'envoltaven. La foscor ho envaïa tot i les ombres es difuminaven. Era fosca nit: ”He estat massa temps contemplant la posta de sol”, es repetia una vegada i una altra. Era inútil. La fosca li estava fent escac i mat! Sentia la pròpia respiració cada vegada més forçada i li era igual morir en ple esforç durant una cursa, com aquells infortunats atletes, que tancar els ulls i entrebancar-se amb una pedra per caure esparracat i rodolar fins a enfonsar-se a les aigües del riu. Decidí tancar els ulls i seguir corrent, cada vegada més ràpid, en un veloç esprint de fugida de la foscor i que el conduïa al mur aixecat per les seves pors en plena sessió d'entrenament, envoltat de silenci, cap a la negra nit i aclaparat per la foscor.

Des d'aquell capvespre de diumenge en Robert surt a córrer cada nit fins a l'albada per les ribes del riu. Però ara no el persegueix la foscor. Plegats empaiten altres corredors que gosen desafiar la solitud i la foscor per superar les seves pors.

                                                                                                        Jaume Ferrández