La Tecla i en Teo

Hi havia una vegada dos germans bessons, la Tecla i en Teo, que vivien a l'Hospitalet.

Els agradava molt i molt jugar a aventurers, ja que des de ben petits els seus pares els havien explicat un munt d'històries i de contes. Ara que ja en sabien llegir s'ho passaven d'allò més bé llegint contes i llibres i s'imaginaven les seves pròpies aventures quan anaven al parc en bicicleta o patinet, o per vacances a la platja o a la muntanya.

−Pare, m'ajudes a construir una nau espacial amb cartró pedra? −deia en Teo−. Vull ser un cavaller de la galàxia, com en aquella aventura que m'explicaves de petit.

−Ara no tinc gaire temps fill. Millor ens hi posem quan arribin les vacances − responia el pare.

−Mare, m'ajudes a fer-me un vestit d'arqueòloga? Vull buscar restes la propera vegada que anem d'excursió a la muntanya.

−Ara no puc, Tecla, he de fer el sopar i endreçar la casa −responia la mare.

A poc a poc la Tecla i en Teo van descobrir que també podien viure aventures sense sortir de casa, mirant la tele i jugant a l'ordinador. I com que els pares sempre estaven molt enfeinats i mai trobaven el moment per jugar a aventures amb ells, la tele i els jocs d'ordinador van començar a ser els seus nous companys.

−Que bé! Aquí estirat al sofà no em canso gens! −va dir en Teo.

−Ja tens raó” −li va respondre la Tecla.

Es passaven força estones jugant i veient sèries davant les pantalles i els costava fer cas als pares quan els cridaven per fer els deures, per sopar o a l'hora del bany.

−Teo, apaga la tele i passa cap a la banyera −manava la mare.

−Primer que es banyi la Tecla −responia en Teo des del sofà.

−Ahir ja va anar-hi ella primer. No em facis enfadar −insistia la mare.

I a mesura que els bessons es tornaven cada cop més desobedients, també anaven passant més estona amb la Wii, la Play, la tauleta i qualsevol artefacte que tingués tecles, comandaments o botons digitals; i com que estaven tan i tan enganxats als seus jocs virtuals, no van adonar-se que els seu cos… començava  a patir uns canvis ben estranys!

Com que ja no jugaven al parc amb altres nens, i gairebé no els tocava el sol, la seva pell se’ls estava tornant del color blanquinós de la coliflor; com que no apartaven la vista de les pantalles, els ulls se’ls estaven envermellint com la salsa de tomàquet; i de tant pitjar comandaments i de tocar pantalles, els dits se’ls estaven fent tant gruixuts com un frankfurt amb quètxup.

Una tarda, mentre esperaven que la mare tornés de comprar, de sobte la tele es va apagar amb un soroll ben estrany.

−Oh, quina mala sort! Estàvem guanyant la batalla als zombies! −va dir en Teo−. I ara què fem?

−Quin desastre! −va queixar-se la Tecla−. Volia acabar la partida!

I mentre els dos bessons es quedaven sense videojoc, més avorrits que un peix bullit, i mirant-se l’un a l’altre sense saber què fer, una resplendor verda fluorescent amb forma fantasmagòrica va començar a il·luminar la pantalla de la tele i una veu d’ultratomba ressonà per tota la sala.

Ha ha ha! Ho ho ho!−Esteu avorrits, nens? –va dir la veu del fantasma−. Em dic Pere, Pere Verd Mongeta, i sóc el virus més terriblement fluorescent de tots els temps. Visc dins els ordinadors, la Wii, la Play, els mòbils, les tauletes, els iPads, els iPhones i tots els aparells tecnològics i jocs que serveixen per passar l’estona. M’apodero de la intel·ligència dels nens que passen hores i hores jugant als videojocs, perquè mai més tornin a guanyar a cap joc!

En Teo i la Tecla miraven en Pere Verd Mongeta amb la boca oberta, i els ulls tant rodons com un mussol. Ni tan sols s’atrevien a parlar!

El virus va seguir parlant:

−Us preguntareu que com ho faig, oi? Doncs els hipnotitzo amb la meva meu súper resplendor verda mongeta de superpoders ultrahiptonitzants i traspasso la intel·ligència dels seus petits caparrons innocents al meu disc dur… I quan es desperten –ha, ha, ha!− són incapaços de recordar-se de res del que ha passat… i quan tornen a jugar als seus videojocs –ho, ho, ho!− perden totes les partides, una rere l’altra!

En Teo i la Tecla, superada por inicial, van reaccionar com el Virus no s’ho esperava pas: van buscar les seves pistoles d’aigua i Xop, Xop, Xop!: el color verd fluorescent del virus es va anar apagant a poc a poc, fins que va quedar reduït a unes taques de color verd fastigós.

Ja pensaven els bessons que s'havien desfet completament del temible Pere Verd Mongeta quan les taques de color verd fastigós es van fondre entre elles i va ressorgir el virus, encara més amenaçant.

−No us podreu pas alliberar de mi tan fàcilment. En un tres i no res em faré amb els vostres petits cervells! Ha ha ha! Ho ho ho! Qui riu, l'últim riu millor! −va xisclar.

La Tecla i en Teo es van mirar. El seu futur no pintava gens bé. Si almenys tinguessin l'ajuda dels pares... però havien sortit a fer un encàrrec i estaven ben sols. En Teo es va envalentir.

−Però això no és just.  Per què no vols els nostres cervells?

El temible Pere Verd Mongeta va mostrar un somriure tot ple de mongetes blanques. Semblava gaudir moltíssim amb les cares de confusió dels bessons.

−Us assembleu tots molt. A cada casa que m'infiltro, trobo nens como vosaltres. Les bicicletes queden repenjades a la paret, els jocs de taula oblidats al traster... I jo m'estic amagat als cables de les seves videoconsoles, esperant fallades del sistema. Sempre m'ha agradat guanyar, detesto perdre, i amb els vostres petits cervells és més fàcil. −Les mans de Pere Verd Mongeta van assenyalar el cap dels bessons.− Preparats? Ha arribat el moment d'acomiadar-vos de la vostra intel·ligència!

“Així que tots feien igual?”, va pensar la Tecla. Tots els nens del món donaven a en Pere Verd Mongeta el poder que necessitava per fer-se més i més poderós. Per desfer-se’n, doncs, haurien de fer trontollar el seu poder d'alguna forma. La Tecla va tenir una idea.

−Apaga la tele, Teo! Guardem els comandaments a la tauleta, ràpid! −va cridar.

Tots dos es van afanyar i van descobrir meravellats que el virus començava a esvair-se, ara era una petita ombra verda.

−Això funciona! Anem a l'habitació i obrim els nostres llibres d'aventures! Traiem de l'armari tots els nostres jocs de taula! −va cridar en Teo.

−No feu això, sisplau... Torneu a encendre la videocons... −va xiuxiuejar en Pere Verd Mongeta.

I així va ser com van deixar de veure totalment el temible virus. Allà on abans hi era, ara només quedava un petit bassal de sopa de verdures.

Quan la mare va arribar de la compra i va veure aquell “moc” verd fastigós va preguntar què havia passat i es va quedar tan bocabadada com els bessons. Entre tots tres la van recollir i la van tancar en un pot de vidre, ben segellat i lacrat perquè mai més en tornés a sortir. Això sí, els nens van fer la promesa de mai més tornar a jugar més de mitja hora a la videoconsola, tal com deien els seus pares.

Aquells canvis tan estranys de la pell, dels ulls i dels dits aviat van tornar a ser normals, ja que cada dia sortien a jugar al parc, a l’aire lliure. Aquell maleït virus mai més va tornar a aparèixer.

I ve aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.

                                                                       Jaume, Marta, Rosario i Cristina