Google glass kids

Hi havia una vegada una reunió del club de fans del videojoc El bosc encantat. La cara de la Laia, plena de pigues i emmarcada per la seva cabellera pèl-roja, sobresortia per damunt de la filera dels nens i nenes de sis anys. També ho feia la seva disfressa de la Clöe, la protagonista femenina del joc, capaç de viatjar en el temps gràcies a les seves ulleres supermodernes –les Google glass kids!– l i a una porta màgica, que s’activava al prémer el botó de la sivella de la seva futurista roba esportiva rosa.

–Silenci! –va exclamar la Laia per mantenir l’ordre.

I els ulls verds li brillaven mentre recolzava les lents damunt del serrell. De cop i volta, va rebre una empenta fortíssima i gairebé li cauen a terra en picat.

–¡Aquí no se cuela ni mi abuela! –va dir la Laia, assenyalant un nen-. Uri, si us plau, acompanya a aquest espavilat al seu lloc. 

–Jo no em mouré pas d’aquí –va dir el colón abans de trepitjar-li un peu a l’Oriol.

Des de les Google glass kids del Zack –l’altre protagonista del videojoc–, clavades entre els cabells rossos punxeguts, fins a la futurista roba esportiva blava, a joc amb els seus ulls, el cos de sis anys de l’Oriol va tremolar. I, amb quatre empentes ben donades, es va encarregar de fer tornar a la posició original a aquell malcarat. Després va tornar al costat de la Laia. I tots dos van xisclar al mateix temps. Estaven a punt d’aconseguir la segona part de les seves aventures preferides i, potser, una invitació gratuïta per accedir al parc temàtic El bosc encantat. Bé, això  si eren uns dels cent primers visitants del club de fans.

–Aquí teniu el vostre número –va remugar el vigilant de l’entrada-. Sort! Següent.

La Laia va mirar l’Oriol. Va esbufegar. Tots dos van comptar fins a tres. Van voltejar els papers. Amb els ulls humits, un crit agut els va sortir de dins. Havien entrat al local en la posició 102 i 103, respectivament.

–Hem fet cua tot el matí! –va protestar la Laia davant del vigilant i va deixar caure el seu número a terra–. No s’hi val! Ha de haver-hi alguna manera! Hem d’anar gratis al parc temàtic!

L’home es va gratar la gorra de l’uniforme, es va mirar la Laia i es va picar el front amb el palmell de la mà.

–Ja ho tinc! Com no se m’ha acudit abans! Torneu l’any vinent. I sort. Següent.

–Doncs això farem –va  dir l’Oriol, somrient.

–No farem això! –va cridar la Laia–. De vegades em fas emprenyar tant, Oriol.

Capcota, va caminar en direcció al lavabo perquè ningú veies com plorava. De sobte un nen d’uns onze anys la va abordar. Anava disfressat gairebé a la perfecció de Kurt, el cap dels pirates interplanetaris malvats, els enemics de la Clöe i el Zack, i tan sols li mancaven les Google glass kids.

–Ei, pava. Em dic Aleix. També m’he quedat sense entrada. Però no passa re. Hi ha un altra manera d’anar al parc temàtic.

–Quina? –van preguntar la Laia, amb els ulls com taronges.

Li va fer llegir la resposta a la pantalla d’una tauleta. Konga, l’empresa fabricant del videojoc, regalava exemplars d’El bosc encantat 2 i entrades gratuïtes del parc temàtic al tres primers d’arribar a un lloc concret de la Fageda Obscura, i facilitava uns números per introduir al GPS.  

–No ho sé, no ho sé –va dir la Laia-. No ho veig clar.

–Parles seriosament –i Aleix es va escurar la gola-. No siguis poruga, pava. Ho posa al web de Konga. I no es poden escriure mentides a Internet.

–Doncs jo ho veig claríssim –va dir l’Oriol, boig per anar al parc, amb la tablet a la punta del nas–. A més, té raó l’Aleix. No es pot mentir a Internet. Què perdem per intentar-ho?

–Entesos –va dir la Laia–. Però...

–Perfecte, pavos –la va interrompre l’Aleix i els hi va picar el ullet-. Sortirem ara mateix. No sigui que es faci de nit. I no els digueu re als pares.

–Entesos. Però necessito un moment. Encara hem de fer una coseta de no res –va continuar la Laia i va xiuxiuejar un secret a cau d’orella de l’Oriol.

Tots dos van somriure, entremaliats. Van aixecar els polzes. Decidit, l’Oriol va situar-se el primer de la cua d’entrada mentre el vigilant tractava de posar ordre enmig del caos, sense adonar-se que la Laia li havia guanyat l’esquena.

–Té, zaska! Això t’ho has guanyat! –va exclamar la Laia després de fer un salt i tapar-li la cara amb la gorra.

I va fer un gest amb la mà abans que el de seguretat fos atropellat per una munió de marrecs i van sortir rabent cap a fora. De seguida l’Aleix va introduir números al GPS de la tablet. Confiat en les seves possibilitats, va obrir la marxa. La Laia i l’Oriol el van seguir fins a la Fageda obscura, com xais de camí a l’escorxador. Una ruta de muntanya, tota asfaltada de pedretes, els hi va ajudar a fer la pujada. En qüestió de minuts, van perdre l’alè enmig de la boira, on només es veien troncs foscos d’arbres, matolls, males herbes. A prop de la boca d’un esquerdat pou d’aigua sense assenyalar, era el nostre destí: un clar en el bosc, sense boira, amb sorra fina i pedres gegants pertot arreu, tan grans per fer invisible els voltants.

–Ja hi som! –va exclamar l’Aleix.

La Laia va tombar el cap d’esquerra a dreta.

–Però si aquí no hi ha res!

–T’equivoques, pava –va dir l’Aleix, glaçant la sang dels porucs amb el seu to de veu–. I tant que n’hi ha, de coses!

–I on són? –va preguntar l’Oriol, desconcertat.

–Aquí mateix –va dir l’Aleix.

I, d’una estrebada, els va robar les Google glass kids. La Laia i l’Oriol van intentar recuperar-les. Però, a banda d’uns quants blaus i del mal dels braços retorçats, van aconseguir un sonor fracàs en el seu intent.

–Estem perduts! –van exclamar tots dos al veure com l’Aleix fugia com un endimoniat.

Incapaç de tornar a casa sense la aplicació GPS de les ulleres, l’Oriol es va agenollar. I va clavar dos o tres cops de puny a terra. Amb les mans, la Laia li va reclamar tranquil·litat i li va ordenar que la seguís. De seguida l’Oriol va obrir els ulls de bat a bat. Anaven darrere de les petjades a la sorra de l’Aleix. Després un crit, un udol terrorífic, els va fer xiular les oïdes. Es van aturar de cop. Les Google glass kids eren a terra, a prop del pou d’aigua.

–Ajudeu-me, nois –va somicar l’Aleix des del fons–. Ajudeu-me a sortir d’aquí.

–Què no has vist el pou? –va dir la Laia–. Però si duies les ulleres!

Les rialles es podien sentir a kilòmetres de distancia.      

–Tranquil. Tindràs la nostra ajuda. No tots som com tu –va dir l’Oriol, sense deixar de riure, després d’esbrinar els pensaments de la Laia amb un cop d’ull–. Estàs a punt de rebre-la. 

Una sargantana, sortida de l’esquerda d’una de les pedres que no havien caigut al buit, va volar per l’aire. I va aterrar al fons del pou. Amb l’obscuritat, l’Aleix la va confondre amb una serp. Entre xiscles esgarrifosos, va fer un salt. I va clavar els dits a la boca d’entrada del pou. Ja estava a punt de sortir d’allà quan la Laia i l’Oriol es van distanciar cames ajudeu-me.  Les seves Google glass kids ballaven davant dels seus ulls. I reien sense descans. Formaven una parella invencible. 

I, vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

                                                                                                                                                                                        Rafa, Lucía, Carol i Mercedes